Montserrat Carulla

Intèrpret

Va néixer el setembre de 1930 en un passatge d'un barri obrer de Sant Gervasi de Barcelona. Juntament amb els seus dos germans va passar els anys de la guerra a Sant Feliu de Codines, lluny dels bombardejos. El 1939, en tornar a Barcelona, la família es va instal·lar al barri de l'Eixample, on la seva mare feia de portera. El seu pare, que havia fet de conductor per al Ministeri de la Guerra de la República, hagué de fugir quan entraren les tropes franquistes i fou retingut al camp de concentració d'Argelers durant més d'un any. Les mancances econòmiques i culturals, al llarg de la postguerra i la dictadura, li marcaren una infantesa i una joventut precàries, però alhora no pogueren frenar una set de coneixements i lectures, que estimularen la vocació artística latent. De ben jove va començar a col·laborar en programes radiofònics recitant poemes i, encara menor d'edat, va debutar al Teatre Nou del Paral·lel interpretant un nen mexicà en la comèdia Bajo el cielo mexicano. Completà la seva formació autodidacta amb cursos a l'Institut del Teatre de Barcelona a finals dels anys quaranta i, del 1970 al 1976, estudià Història de l'Art a la Universitat de Barcelona.

Va estar casada durant setze anys amb l'actor Felipe Peña, amb qui va tenir quatre fills, un dels quals l'actriu Victòria Peña. Tot i que no havia deixat de col·laborar en el teatre amateur, no fou fins al 1960 que començà a dedicar-se professionalment al teatre amb Soparem a casa, de Josep M. de Sagarra. Treballà durant dues temporades a Madrid i el 1964 tornà a Barcelona. Des de llavors ha interpretat un gran nombre d'obres en escenaris catalans i també ha actuat en cinema, televisió i doblatge. El 2013 va publicar les memòries El record és un pont al passat i l'any següent s'acomiadà dels escenaris amb l'estrena, al Teatre Romea, de Iaia!, comèdia escrita i dirigida pel seu fill Roger Peña.

Entre els reconeixements a la seva trajectòria artística destaquen la Creu de Sant Jordi, que va rebre el 1995; la Medalla d'Or al Mèrit Artístic i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, que obtingué el 1999 i el 2008, respectivament, i el premi Gaudí d'Honor, que li fou concedit l'any 2013.

L'esforç i la perseverança de Montserrat Carulla per convertir la vocació artística en la seva professió, en una època i un entorn marcats per l'autoritarisme i una moral conservadora, representen un exemple i un camí obert a seguir per moltes altres actrius de les generacions posteriors, començant per la pròpia filla. A banda de ser víctima de la discriminació de gènere, més o menys subtilment, en el camp laboral, quan el divorci amb l'actor Felipe Peña coincidí amb el seus començaments de dedicació plena al teatre, va viure també en primera persona la repressió del règim franquista quan li negaren la possibilitat d'actuar en el cinema espanyol durant la resta d'anys de dictadura per haver demanat a la productora de Surcos (1951), de Nieves Conde, un contracte amb condicions dignes.

Tant en el vessant personal com en la seva labor en el teatre ha demostrat un amor profund vers la cultura en general i, en particular, vers la literatura catalana. El saber que començà a cercar fora de casa, des de petita, l'anà traduint en gestos i paraula dita damunt els escenaris o als platós durant més de cinquanta anys de treball professional. És destacable la seva participació en espectacles teatrals en els quals s'han escenificat o recitat textos d'escriptors catalans, com ara Itinerari de paraules, que dirigí ella mateixa el 2008.

El seu compromís vers la llengua i la identitat catalana ha traspassat l'àmbit artístic i Carulla ha manifestat el desig que Catalunya s'independentitzi de l'Estat espanyol en diverses ocasions. Tingueren ressò les declaracions que va fer en aquest sentit durant el discurs d'agraïment amb motiu del premi Gaudí d'Honor, el 2013. Afirmà que el seu independentisme «no va contra ningú» i que a causa de l'admiració que sent vers l'idioma, la cultura i el poble castellà no vol ser la serva d'Espanya sinó la seva «amiga en llibertat».

El seu llegat, personal i artístic, significa, en primer lloc, la lluita d'una actriu que ha treballat per cultivar l'interès per l'art i el coneixement, un interès que li nasqué precisament de la precarietat i uns orígens humils. En segon lloc, ha tingut rellevància social la seva fidelitat a uns valors basats en la justícia i la igualtat, com a referent popular i autoritat moral que ha esdevingut. I, per acabar i com a element més important, «el fil subtil d'una passió, la del teatre», tal com declarava quan rebé el Gaudí d'Honor, s'ha traduït en una sòlida trajectòria artística, que ha donat com a fruit una llista llarga de representacions i el reconeixement unànime a la seva feina, per part del públic i la crítica.

1961. La gran aventura. Comèdia en vuit escenes. Jaume Salom. Teatre Candilejas de Barcelona. Companyia Maragall.

1968. L'enterrament és a les quatre. Joan Vila Casas. Dir. Antoni Chic. Teatre Windsor. Companyia Montserrat Carulla.

15 juny 1970. Mort de dama. Versió adaptada de Biel Moll. Llorenç Villalonga. Dir. Ricard Salvat. Teatre Romea. Companyia Adrià Gual.

6 juny 1981. La viuda trapella (1981), [La vedova scaltra, de Carlo Goldoni]. Adapt. Maria Aurèlia Capmany. Dir. Antoni Chic. Teatre Patronat de Berga. Companyia El Crit.

13 febrer 1984. Luces de bohemia. Ramón María del Valle-Inclán. Dir. Lluís Pasqual. Théâtre Odeon de París.

8 abril 1992. El temps i els Conway [Time and the Conways, de John Boyton Priestley]. Trad. Jaume Melendres. Dir. Mario Gas. Teatre Condal.

12 novembre 1996. Àngels a Amèrica, [Angels in America, de Tony Kushner]. Dir. Josep Maria Flotats. Teatre Nacional de Catalunya.

1998. Guys & Dolls [de Damon Runyon, Frank Loesser, Jo Swerling i Abe Burrows]. Trad. Salvador Oliva. Dir. Mario Gas. Teatre Nacional de Catalunya.

22 octubre 1998. La reina de bellesa de Leenane [The Beauty Queen of Leenane, de Martin McDonagh]. Trad. i adapt. Vicky Peña. Dir. Mario Gas. Teatre Villaroel.

26 juny 2000. Música per a una nit d'estiu. [A Little Night Music, de Stephen Sondheim]. Trad. Roser Batalla i Roger Peña. Dir. Mario Gas. Teatre Grec de Barcelona.

7 abril 2003. Paraules contra la guerra (2003). Dir. Mario Gas. Sala Fabià Puigserver, de Montjuïc. Teatre Lliure.

27 gener 2004. Almenys no és Nadal. Carles Alberola. Dir. Tamzin Townsend. Teatre Nacional de Catalunya.

2004. La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. Dir. i adapt. Joan Ollé. Teatre Borràs.

8 novembre 2004. Recordant Miquel Martí i Pol. Dir. Joan Lluís Bozzo. Teatre Nacional de Catalunya.

3 maig 2005. Palau al Palau. Homenatge a Josep Palau i Fabre, de Jordi Coca. Dir. Hermann Bonnín. Palau de la Música Catalana.

2 març 2006. Barcelona, mapa de sombra. Lluïsa Cunillé. Dir. Laila Ripoll. Teatro Valle-Inclán de Madrid. Centro Dramático Nacional.

31 gener 2008. Coral romput, de Vicent Andrés Estellés. Dir. Joan Ollé. Sala Fabià Puigserver, de Montjuïc. Teatre Lliure.

2008. Itinerari de paraules, de Mercè Rodoreda, Pío Baroja, Pere Calders, Salvador Espriu et al. Dir. Montserrat Carulla.

2 octubre 2009. El jardí dels cinc arbres (2009), de Salvador Espriu. Adapt. Iban Beltran i Joan Ollé. Dir. Joan Ollé. Teatre Municipal de Girona.

9 octubre 2010. Joan Maragall, la llei d'amor. Adapt. Carles Guillén i Joan Ollé. Dir. Joan Ollé. Teatre Municipal de Girona.

25 juny 2009. El quadern gris, de Josep Pla. Adapt. Carles Guillén i Joan Ollé. Dir. Joan Ollé. Teatre Lliure.

26 desembre 2013. Iaia!. Roger Peña. Dir. Roger Peña. Teatre Romea.

El record és un pont al passat. Badalona: Ara Llibres, 2013.

Bonada, Lluís. «Vaig procurar que la foscor franquista no ensorrés la meva vida». El Temps, núm. 1496 (12 febrer 2013), p. 48-51.

Carulla, Montserrat. El record és un pont al passat. Badalona: Ara Llibres, 2013.

Foguet, Francesc. «Ànima d'actriu». El País. Quadern, núm. 1487 (6 juny 2013), p. 4.

Fonalleras, Josep M. «Gran Carulla». El Periódico de Catalunya (6 febrer 2013), p. 8.

Montserrat Carulla a enciclopèdia.cat

Montserrat Carulla a la Viquipèdia

Montserrat Carulla a Internet Movie Database (IMDb)

Vídeos amb entrevistes i reportatges de Montserrat Carulla