Logo Institut del Teatre

Barcelona. Paral·lel. Avinguda del Paral·lel, 62

Redactor: Antoni Ramon i Graells

Dates: 1892
Descripció

Inaugurat el 16 d’abril de 1892, el Circo Español Modelo va ser el primer teatre construït a l’avinguda del Paral·lel. El 31 de desembre de 1891 havia entrat a l’ajuntament l’expedient del «Proyecto de un circo acrobático-gimnástico», signat per José Bosch Pi, com a propietari, i Francisco Mariné, com a arquitecte. Un circ de segona classe de caràcter provisional, tal com s’exposava en l’expedient administratiu. La memòria, que feia un esment especial a les condicions de seguretat, a la posició aïllada de l’edifici i al fet d'estar enretirat respecte a la línia dels carrers, s'acompanyava de sis plànols: emplaçament, planta baixa, planta general, façana, secció i un detall de la façana al carrer de l'Abat Safont.

El 21 de maig de 1907 és una data clau en la història de la sala. La matinada d’aquell dia l’Espanyol s’incendia, i no és fins al 27 de novembre de 1909 que s’obre de nou, canviant el seu nom pel de Gran Teatro Español. Amb projecte de l’arquitecte Melcior Vinyals, l’edifici varia de caràcter, passant de ser un circ on es podia fer teatre a ser pròpiament un teatre a la italiana. El nou Espanyol disposava d’un escenari de tecnologia moderna. La sala estava composta per la platea i dos pisos de llotges, i tenia una cabuda superior a les mil localitats. 

Sense que les reformes dutes a terme al llarg dels anys n'haguessin alterat de manera substancial l'arquitectura, el 9 d’octubre de 1980 el Teatre Espanyol acaba la seva existència i es converteix en la discoteca Studio 54 fins a l'any 1997, i l’any 1999, en el restaurant-espectacle Scènic Barcelona. Tancat aquest local, s'obre el restaurant-espectacle Galas, que té una vida breu. L'any 2005, després de la temptativa d’instal·lar-hi un prostíbul de grans dimensions, l'ajuntament compra l'edifici. Es convoca aleshores un concurs per adjudicar la gestió de l'espai, que guanya la proposta de la Sociedad General de Autores.

El 16 de setembre de 2010, després de les obres de construcció d’un teatre nou del tot, s’inaugura l’Artèria Paral·lel. La nova sala, projectada pel grup Interdec. Architecture & Design, dirigit per l’arquitecte Joan Solà, té una capacitat flexible que pot anar de 350 a 1.500 localitats, combinant les persones dempeus amb 500 seients a platea, 190 al primer pis i 290 al segon. El 2013 la gestió passa a l’empresa TheProject, que l’anomena BARTS, Barcelona Arts on Stage.


Activitat

Sense tenir imatges que ens mostrin l’interior del Circ Espanyol, no deixa de ser simptomàtic que, poc temps després de la inauguració, el Comité Local de la Unión General de Trabajadores i l'Agrupación Barcelonesa del Partido Socialista Obrero Español l’escollissin per celebrar-hi el míting de l’1 de maig, afegint-lo d’aquesta manera a la ja tradicional convocatòria proletària del Teatre Tívoli. Sembla com si la UGT entengués el canvi que s’estava gestant en el mapa teatral i del lleure de la ciutat i es volgués apropiar el nou espai en emergència, tal com també pretengueren anarquistes i radicals.

Amb Manuel Suñer com a empresari únic a causa de la defunció per infart de Josep Bosch en conèixer la mort d’un treballador durant la construcció del teatre, a l’Espanyol es representen obres de gèneres diversos, seguint un camí similar al d’altres escenes del Paral·lel. Hi va haver un circ peculiar en què gimnastes i acròbates actuaven al costat d’una domadora de cacatues o de números eqüestres. Hi tenia lloc teatre, sarsuela i balls de carnaval, i, a partir de la temporada de 1898, també les pantomimes de la companyia mímica dels Onofri. Al voltant de 1905 els melodrames d’Apolinar Fola Igúrbide van gaudir d’un extraordinari èxit entre el públic.

El 21 de maig de 1907 el Teatre Circ Espanyol va patir un incendi una mica sospitós, ja que coincideix amb el dia que expirava el contracte de la companyia dramàtica Parreño, que explotava el local. De totes maneres, amb el sinistre aquesta companyia perdé decorats, vestuari, utillatge i material divers que no tenia assegurat, i en sortí clarament perjudicada. Tampoc no en tragué gens de profit l’empresari Manuel Suñer i Sucarrats. I qui més n’obtingué fou Josep Terrés i Haase, vidu de l’antiga propietària, Teresa Prat Torres, que aprofità l’avinentesa per presentar un nou projecte de teatre, en confrontació amb Suñer. Després de diversos informes recollits en l’expedient que es guarda a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, l’ajuntament decideix, d’una manera poc clara ateses les propostes presentades, atorgar el permís d’obres a Terrés i denegar-lo a Suñer.

Llarga, variada i intensa en algunes èpoques ha estat la vida de l’Espanyol. A partir de l’any 1911 acull el cinema, i la temporada 1912-1913 el Sindicat d’Autors Dramàtics hi programa la temporada. Amb un ritme frenètic, alguns dies es poden representar una, dues i fins vuit obres. L’època daurada del teatre, tal com l’anomena l’historiador Josep Cunill i Canals, està protagonitzada pel vodevil i per dues figures exemplars d’actriu-actor empresari: Elena Jordi, que regna a l’escena del Paral·lel de 1914 a 1920, i Pepet Santpere, el monarca republicà de l’Espanyol, de 1921 a 1935. Però també per la Companyia Catalana de Vodevil de Josep Robert.

Després de la Guerra Civil el Gran Teatre esdevé Cine Español, l’Espanyol de les revistes d'Els Vienesos i de Matías Yáñez Colsada, la seu del Teatre Nacional a Barcelona i dels Festivals Internacionals de Teatre de Barcelona. L'any 1980, l'Espanyol acaba aquesta fase de la seva existència per esdevenir la discoteca Studio 54, i reprèn l'activitat teatral el 16 de setembre de 2010, amb la reposició de Nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom.


Bibliografia

Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. Expedient 4646.

Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel: nacimiento, esplendor y declive de la popular y bullanguera avenida barcelonesa. Barcelona: Amarantos, 1993.

— El Paral·lel, història d'un mite: un barri de diversió i d'espectacles a Barcelona. Lleida: Pagès, 1998.

— Fets i gent del Poble-sec i el Paral·lel d'abans: records i enyorances d'un xicot del barri. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2006.

Cabañas Guevara, Luis. Biografía del Paralelo, 1894-1934. Recuerdos de la vida teatral, mundana y pintoresca del barrio más jaranero y bullicioso de Barcelona. Barcelona: Memphis, 1945.

Cunill i Canals, Josep. Elena Jordi. Una reina berguedana a la cort del Paral·lel. El teatre de vodevil a Barcelona (1908-1920). Berga: Centre d'Estudis Musicals del Bergadà «L'Espill», 1999.

— Gran Teatro Español (1892-1935). Història del primer teatre del Paral·lel. Barcelona: Fundació Imprimatur, 2011.

Diversos autors. El Paral·lel. 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat. Catàleg de l’exposició presentada al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona entre el 26 d’octubre de 2012 i el 24 de febrer de 2013. Barcelona: CCCB, 2012.

Permanyer, Lluís. «... a avinguda Paral·lel, cantonada Abat Safont...». Hamlet. Revista de les arts escèniques, núm. 0 (desembre 2009), p. 16. 

Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatresBarcelona; Ajuntament de Barcelona / Viena Edicions, 2013.


Fonts iconogràfiques

1. El Gran Cafè del Circ Espanyol i el Saló Arnau a l'avinguda del Paral·lel, Barcelona, c. 1907. Col. Thomas / Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.

2. El Circ Espanyol. c. 1907.

3. Frederic Ballell, El Gran Teatre Espanyol. afb.

4. Gran Teatre Espanyol. MAE

5. Cafè del Circ Espanyol. Arxiu Enric Granell.

6. Cafè del Circ Espanyol. Arxiu Enric Granell.


Enllaços

http://www.barts.cat/ [Consulta: 6 juny 2013]


Continguts relacionats


Generar PDF

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x