Col·loqui

El col·loqui és una composició còmica en vers, que era declamada en públic per un col·loquier en les festes populars del País Valencià. També és designat amb els noms de raonament, conversació, diàleg o amb algun altre terme equivalent. És un gènere que forma part de la literatura popular tradicional de transmissió oral dels segles XVII, XVIII i XIX. El col·loqui és una fórmula humorística original valenciana amb un gran sentit satíric i crític, que tenia per objectiu fonamental el divertiment del poble. La intenció era desfermar la rialla de l'auditori amb un llenguatge viu, directe i ple de matisos i complicitats.

Els col·loquis són escrits en el valencià col·loquial de l'època, gairebé sempre en versos heptasíl·labs de rima assonant i ritme arromançat. També poden aparèixer dècimes, quintets, sonets, seguidilles i d'altres estrofes clàssiques, mentre que els escrits en prosa son escassíssims. Les obres rarament són inferiors als dos-cents versos o en superen els cinc-cents. La forma rimada del col·loqui facilitava la memorització, i gràcies als col·loquiers tingué una divulgació massiva entre la població rural i la menestralia urbana.

La popularitat del col·loqui va originar una demanda creixent de textos, que la impremta s'afanyà a satisfer amb la impressió de plecs solts. El plec solt pot definir-se com un full volant de paginació reduïda (4, 8 o 12 pàgines), de preu baix, sense enquadernar però fàcilment transportable, destinat a propagar textos literaris o històrics entre la gran massa popular. Els plecs solts eren anomentats pel poble plecs de cordell o, a l'area valenciana, de canya i cordell, perquè una canya i/o un cordell era la solució ideada per a unir els impressos. A la ciutat de València venien els plecs de cordell en conegudes paradetes instal·lades amb aquest objectiu, però els majors difusors foren els col·loquiers i els cegos romancers ambulants, que els venien després de finalitzar les seues actuacions. El repertori de la literatura de canya i cordell està format bàsicament per romanços, cobles de cec i col·loquis, però la popularitat d'aquests últims i la seua major presència en el corpus valencià, explica que es done el nom de col·loqui a tota aquesta literatura.

És enorme la quantitat de col·loquis impresos al País Valencià al segle XVIII i primera meitat del XIX: n'hi ha centenars, potser milers, destinats al consum massiu. Segurament s'imprimiren moltíssims més col·loquis dels que s'han pogut inventariar fins ara en arxius i bilioteques, perquè el seu feble suport material fa que la seua conservació siga difícil i la tasca de localització dels textos siga àrdua. Hi ha multiplicitat d'edicions dels títols més populars, i fins i tot és també freqüent que els col·loquis de més èxit continuen en segones, terceres o quartes parts. Entre les moltes impremtes valencianes especialitzades en la literatura de canya i cordell, mereix un esment especial la d'Agustí Laborda, tant per la seua dedicació al col·loqui com per la seua continuïtat durant diverses generacions.

Pel que fa al format del col·loqui, per a facilitar la comprensió del text, en la primera pàgina sol aparéixer un gravat, sota del qual està el títol i un resum breu de l'argument. Una constant en l'enunciat dels col·loquis és l'ús de l'adjectiu nou, la qual cosa obeeix a raons comercials: la novetat sempre és un incentiu per a la venda.

Els col·loquis eren destinats a ser recitats i escenificats en públic, aprofitant la celebració de qualsevol festa popular, com romeries, festes patronals o altres dies assenyalats. L'encarregat de fer eixa recitació mimada era el col·loquier, un actor professional de procedència popular.

Els col·loquis també podien ser declamats ocasionalment en espais privats, per actors improvisats davant un auditori més o menys reduït; per exemple, per camperols amb dots histriòniques als patis o les porxades dels masos i cases de camp, després d'acabar la jornada de treball en les èpoques de collita; o per aficionats urbans en tavernes, rectories o al redòs de la llar familiar. Però solament aquells, d'entre els actors aficionats, que els eren reconegudes millors facultats còmiques, pogueren dedicar-se professionalment o semiprofessionalment a l'ofici de col·loquier.

Encara que l'activitat principal dels col·loquiers queda associada a la ciutat de València i a la comarca de l'Horta, hi ha diversos testimonis que permeten afirmar que es projectava no solament a les comarques veïnes de València, sinó a tot arreu del País Valencià. El col·loquier solia actuar a les places dels pobles i a les barriades de les ciutats, dalt d’un entaulat o des d’un balcó o qualsevol altre lloc ben visible per a l'auditori. El col·loquier anava caracteritzat de forma elemental com el personatge quotidià que representava, generalment un llaurador. Així, podia anar vestit només amb calçotets de camal llarg, o abillat com un llaurador en dia de festa major.

Per guanyar-se el públic, el col·loquier solament disposava del seu enginy, la seua capacitat oratòria i la seua habilitat gestual. Es tractava de parlar i accionar mímicament, a vegades amb gestos obscens, davant un públic còmplice i disposat a riure. El col·loquier començava la funció amb invocacions directes als espectadors, particularment al sector femení, el qual interpel·lava repetidament. La finalitat de les introduccions era aconseguir l'atenció de l'espectador i preparar-lo per a allò que estava a punt de sentir, a més de guanyar temps perquè anara acostant-se més gent al grup. Al final, els col·loquiers solien repetir també unes fórmules convencionals, com ara la petició de perdó per les faltes comeses.

Els col·loquis tenen un estil còmic desenfadat, farcit de tòpics i d'al·lusions, i a vegades amanit amb molt de picant i sal grossa. L'estil ho deu tot a la llengua viva del carrer, aprofitada hàbilment al màxim, i sempre amb un marcat accent satíric o burlesc. La jocositat s'aconseguia a través de jocs de paraules, sobreentesos, equívocs lingüístics, jocs bilingües, paròdies, grolleries, referències sexuals, facècies coprològiques, i d'altres fórmules retòriques i recursos vulgars totalment identificables pel públic.

Les sessions podien ser llargues, cosa que demanaria (per part del col·loquier) la coneixença d'un repertori ample i una gran capacitat de memorització, a més del desplegament de tota mena de recursos interpretatius. És a dir, la recitació era concebuda com una representació, que, a més, podia anar precedida o seguida de balls i execucions musicals. Així, el col·loquier podia portar instruments musicals, com ara la guitarra, la bandúrria, el violí, la viola o, ja a mitjan segle XIX, l'acordió, els quals podien ser sonats per ell mateix o per alguns dels seus acompanyants, com una colla de músics cecs o els tradicionals dolçainer i tabaleter.

En el vast repertori col·loquier predominen dues temàtiques: la crítica de costums i les notícies d'actualitat. Entre els col·loquis del primer grup, abunden els que remarquen la diferència de costums entre la ciutat i l'horta valenciana, tot reproduint l'antagonisme inveterat entre els pixavins i els llauradors. Pel que fa als col·loquis noticiers, descriuen i expliquen determinats esdeveniments d'actualitat, i servien per informar el públic amb certa rapidesa de les novetats d'importància. Alguns d'aquests col·loquis entren en la categoria de protoperiodisme. Fins i tot, n'hi ha uns quants que assumeixen un paper clarament propagandístic, perquè el col·loqui també ha estat un arma instrumentalitzada pels poderosos per influir sobre el poble i aconseguir la seua adhesió a alguna causa política o religiosa.

Si de tots els col·loquis podem dir que contenen elements dramàtics, n'hi ha uns quants que són peces verament teatrals, perquè intervenen tres, quatre, cinc o, fins i tot, sis interlocutors. L'existència al País Valencià, des de finals del segle XVI fins a mitjans del XIX, d'un teatre popular en català, que circulava en espais de representació informal i al marge del teatre comercial en castellà, es pot rastrejar a través de la frondosa producció dels col·loquiers. És a dir, els col·loquis, juntament amb altres formes dramàtiques populars, com ara les comèdies burlesques, els entremesos i els jocs que improvisaven els camperols en les comunitats rurals, formen part del teatre breu valencià d'eixa època. Per tant, podem afirmar que hi hagué una continuïtat de l'escena autòctona al marge de l'escena oficial en castellà, i que els col·loquis són una anella més d'aqueixa feble cadena del teatre breu valencià, mai no trencada del tot. Així, sense els col·loquis, i les altres formes dramàtiques populars coetànies, no es pot explicar la irrupció al segon terç del vuit-cents del sainet o joguet (com aleshores es deia): un nou gènere que assolí en poc temps una gran popularitat i que esdevindrà la forma dramàtica predominant del teatre valencià modern.

No és gens fàcil datar el naixement del col·loqui. Ja en els orígens de la nostra literatura, a finals del segle XV, Bernat Fenollar i els seus amics escrigueren poemes de trets realistes i satírics, alguns dels quals adopten formes dialogades que s'assemblen a l'esquema dialèctic dels col·loquis. Alguns d'aquests poemes podrien considerar-se'n un llunyà antecedent culte, especialment els de Jaume Gassull, per la seua afecció a recollir la parla castissa del poble. També des de finals del XV i als segles posteriors hi ha composicions cultes dialogades destinades a la representació o a certàmens poètics, algunes de les quals titulades amb el nom de col·loquis, però no tenen el caràcter popular que defineix el gènere.

Des del segle XVI fins a mitjans del XIX, la decadència literària de la llengua catalana és evident, tant per raons polítiques com culturals. L'expansió del castellà com a idioma de cultura de les classes dirigents valencianes deixà pràcticament reduït el català a la literatura popular. És al segle XVII quan el col·loqui popular, tal com l'hem definit aquí, començà a circular manuscrit i tingué una gran vitalitat entre les classes baixes de la societat valenciana. Però l'època d'esplendor dels col·loquis és el segle XVIII i la primera meitat del XIX, quan es produeix un increment progressiu de la producció editorial, provocada per l'augment de la demanda.

A pesar que la major part dels col·loquis són anònims, coneixem alguns escriptors que conrearen el gènere: l'eclesiàstic Mossén Bartomeu Tormo (?-1773), el notari tractadista Carles Ros Galiana (1703-1773), el poeta Joan Collado (1731-1767), el prolífic Carles Leon, l'impressor Joan Baptista Escorihuela (1753-1817), el cordeller Pasqual Martínez Garcia, el liberal Manuel Civera el Fideuer i el periodista Vicent Clérigues (?-1835), entre d'altres.

En els col·loquis d'alguns d'aquests autors intervenen personatges ficticis que amb el temps assoliren molta popularidat, com ara els següents: Sento el Formal i Tito Bufalampolla, o Pepo Canelles en els col·loquis de Carles Leon; Nelo el Tripero en els de Pasqual Martínez, i Saro Perrengue i el Doctor Cudol en els de Manuel Civera.

És tambe als segles XVIII i XIX quan la figura del col·loquier es fa cada vegada més indispensable en les festes de les poblacions valencianes. Generalment, els col·loquiers eren coneguts per malnoms pintorescs. Els col·loquiers més famosos del segle XVIII foren Antoni Florit Pansa, Gregori Estella Gori-gori, Àngel Robles Bufavent, Vicent Narbona Lloco, Domènec Bridal Mos d'ase (o Mingo) i Miquel Magalló Tronxo (també conegut per Quelo el col·loquier). Del segle XIX, encara en coneixem més: Ramon Torres Coca de dacsa, Cosme Velluna Tisora, Antoni Sarrión Panoli, Manuel Tarín Barcella, Bernat Trilles Paella, Pere Martínez Rascapèls, Carles Tormo Misteris, Pasqual Querol Dentola, Nelo Climent Pintamones, N. Gildo el Gànguil, Jaume Montaña el Templao, Lluci Niñerola el Nas, Francesc Mas Peluca, Marià Segarra el Botero, etc. També cal recordar el matrimoni Llanterna, pel fet d'haver estat Toneta, l'esposa, la primera dona col·loquiera, ja que si els col·loquiers portaven companyia, la formaven generalment hòmens que també podien jugar rols femenins.

En la segona meitat del segle XIX el col·loqui entra en decadència, davant la competència del joguet còmic costumista i de la premsa satírica. En una primera etapa abandona la ciutat i queda reduït a l'àmbit rural, on encara conservarà una certa vigència acompanyant els balls populars. Posteriorment va apagant-se fins que, a la segona dècada del segle XX, el col·loqui s'extingeix totalment. Els últims col·loquiers coneguts foren Carmel Castellets i Escuder Carmelet el col·loquier (1854-1927) i Vicent Peiró i Gisbert Llúpia (1859-1943).

Per concloure, el col·loqui és la forma literària popular en català més persistent i de major vitalitat al País Valencià durant els segles XVII, XVIII i bona part del XIX. El seu valor històric i sociològic és indiscutible, ja que hi podem rastrejar costums, creences, rituals festius, elements llegendaris, normes de conducta, etc. És a dir, el col·loqui és una expressió del tarannà propi dels valencians i un instrument de cohesió comunitària, raó per la qual va assegurar la pervivència d'alguns senyals d'identitat del poble valencià. A més a més, el col·loqui té un valor suplementari com a baluard de l'idioma davant l'expansió castellana durant eixa llarga època.

Blasco, Ricard. Separata d'Estudios Escénicos, Cuadernos del Instituto del Teatro de la Diputación Provincial de Barcelona, núm. 21 (setembre 1976), p. 189-194.

Blasco, Ricard. Col·loquis i raonaments. Introducció i edició facsímil. València: Arts Gràfiques Soler, 1983.

Cañada Solaz, Rosa Julia. El món en un plec: aproximació a la literatura popular dels segles XVIII i XIX en València, a partir dels plecs de cordell de les biblioteques valencianes. [Traducció del castellà: Alexandre X. Ordaz Dengra.] València: Institució Alfons el Magnànim, 2014. 

Gómez-Senent Martínez, Carmen. Literatura de cordell valenciana dels segles XVIII i XIX: aportació bibliogràfica. València: Imp. Gómez Francés, 1982.

Gayano Lluch, Rafael. El "coloqui" y los coloquieros. València: F. Domenech, 1949.

Martí Mestre, Joaquim. Col·loquis erótico-burlescos del segle XVIII. Introducció i edició. València: Edicions Alfons el Magnànim. Institució Valenciana d'Estudis i Investigació, 1996.

Sansano, Gabriel. Un cabàs de rialles. Valls: Cosetània Edicions, 2009.

Figura 1. Ros, Carles. Coloqui nou pera divertir el mal humor... Dels festechants. s. ll., s. n., s. a. [segle XVIII]. Font: Biblioteca Valenciana.

Figura 2. Leon, Carles. Coloqui nou en que Tito Bufalampolla y Sento el Formal referixen els jascos que han tengut els Forasters... València: Salvador Fauli, 1789. Font: Biblioteca Valenciana.

Figura 3. Coloqui del nas. Xàtiva: Imp i llibreria de Blay Bellver, 1879. Font: Biblioteca Valenciana.