Vodevil

Gènere dramàtic d'origen francès que té les arrels en la baixa edat mitjana en la combinació de peces teatrals amb cançons, tot i que no cobrarà autonomia com a gènere fins a les darreries del segle XVII. Inicialment, el vodevil combinava cantables amb arguments basats en situacions teatrals complicades que es desenvolupaven a base d'equívocs (els quid pro quo) i sempre en to lleuger i humorístic, si no obertament còmic; els autors hi afegiran sovint elements eròtics o, si més no, pujats de to. Hom distingeix (Gidel, 1986) entre dos variants del gènere: la que presenta una estructura més laxa entre les diferents parts (vaudeville à tiroirs) i la que les estructura de manera més cohesionada (vaudeville structurel). Aquesta segona variant reforçarà el concepte de peça ben feta (pièce bien faite), que serà una de les característiques del teatre de la segona meitat del segle XIX, mentre que la primera acostarà el vodevil cap a altres formes teatrals, com la revista o fins i tot el music-hall. El component musical, a més a més, farà que el vodevil presente també punts de contacte amb l'òpera còmica francesa o, en el nostre cas, amb la sarsuela.

A l'Estat espanyol el vodevil apareix durant el segle XIX de la mà de les nombroses traduccions d'obres de dramaturgs francesos com Scribe, Feydeau o, sobretot, Labiche; traduccions que contribuiran que el gènere cobre carta de naturalesa al teatre espanyol i propiciaran l'aparició d'imitadors autòctons. Les diferències culturals i ideològiques entre Espanya i França durant aquell segle fan, però, que en les nostres terres temes habituals dels vodevils francesos, com els enganys dins el matrimoni o els de caire més o menys eròtic, no tinguen tanta volada. La presència gairebé constant de la censura farà que per tal de defugir-la es desenrotllen de manera especial els equívocs verbals i la comicitat basada en els jocs de llenguatge.

Com a conseqüència de tot l'anterior, el vodevil com a gènere individualitzat i recognoscible per aquest nom dins el teatre hispànic té relativament poca presència. Durant el segle XIX, de fet, els vodevils més acordats al patró genèric no són en realitat sinó traduccions no confessades d'originals francesos, com indica Josep Yxart (1896: 74-75). El que predominarà, segons aquest mateix crític, serà l'aprofitament de les tècniques pròpies del gènere però inserides en el si d'arguments específics i protagonitzats per personatges tòpics fàcilment recognoscibles. Fet i fet, la majoria dels dramaturgs espanyols del XIX empraran aquests recursos, tot i que alguns d'ells —com Miguel Echegaray o Vital Aza— ho faran de manera molt més sistemàtica.

La influència del teatre francès tot al llarg d'aquest segle explica la presència de procediments del vodevil no només en el teatre còmic contemporani, incloent-hi els sainets, sinó també en obres de caire melodramàtic. En qualsevol cas, les tècniques teatrals pròpies d'aquest gènere van gaudir de notable èxit de públic no sols entre els sectors d'afeccionats procedents de les capes mitjanes, sinó també entre les capes d'espectadors més populars. Això explica la coexistència en les programacions dels locals freqüentats per tots aquests sectors de públic d'obres vodevilesques, melodrames, revistes, espectacles de music-hall, etc. Els intèrprets, a més a més, no sempre s'especialitzaran sinó que es dedicaran simultàniament als diferents gèneres.

Després del 1939 el vodevil continuarà gaudint d'acceptació a tot l'Estat espanyol gràcies als autors còmics que n'empren els recursos —cas de Julio Mathias i d'algunes obres d'Alfonso Paso o Rafael Mendizábal— i a la traducció d'obres angleses i franceses contemporànies. En els anys setanta del segle passat, finalment, el vodevil reforçarà el component eròtic i incorporarà en les representacions les tècniques del destape, que gaudiran d'un èxit fugaç als escenaris espanyols de la transició. En el seu èxit durant aquests anys serà clau el treball d'alguns intèrprets, autèntics especialistes com Pepe Rubio.

El vodevil apareix als teatres dels Països Catalans durant la primera meitat del segle XIX; inicialment, com a forma de diversió sense gaires pretensions literàries i per a públics poc exigents. Indica Fàbregas que «A Catalunya, el mot [vodevil], en ésser importat, prengué una connotació llicenciosa, que només tindrà ocasió de manifestar-se en els períodes de més llibertat del segle XX. En general, el vodevil català del XIX és manllevat del francès, ben sovint sense esmentar-ne l'origen» (1986: 67-68). Tanmateix, i com indiquen Bacardit i Gibert, la influència de les obres d'Eugène Scribe, que durant la primera meitat del segle XIX va dotar els vodevils de més solidesa dramàtica, va atreure cap al gènere els espectadors burgesos en acostar obertament el gènere cap a la comèdia: «Aquesta modalitat de comèdia-vodevil va tenir un èxit esclatant als escenaris espanyols. […] L'enorme capacitat de transformar-se i adaptar-se van convertir el melodrama i el vodevil en els gèneres teatrals de més èxit i difusió al llarg del segle XIX» (Bacardit i Gibert, 2003: 89). Aquesta difusió, a més, farà que tècniques d'aquests gèneres siguen emprats pels principals dramaturgs catalans del període, incloent-hi Frederic Soler (Bacardit i Gibert, 2003: 110).

La major vitalitat que té el teatre en la nostra llengua al Principat fa que els recursos del gènere siguen emprats per a construir obres de caire vodevilesc en català, adés siguen originals, adés traduccions-adaptacions de peces franceses. Altrament, en la resta dels Països Catalans seran els gèneres tradicionals els que adopten aquests recursos, com és el cas del teatre valencià ja al segle XX, mentre que l'escriptura de vodevils o peces assimilables s'hi continuarà fent de forma molt majoritària en espanyol, llengua en què s'interpretaran habitualment (o en francès en el cas de la Catalunya Nord). En qualsevol cas, ens trobem davant el fet que els autors d'aquesta mena de peces no tenen més pretensions que les purament econòmiques i de cap de les maneres pretenen fer literatura dramàtica, sinó que més aviat funcionen com unes peces més de l'engranatge de la indústria teatral (Fàbregas, 1978: 155).

Són molt nombrosos els autors que s'especialitzen en l'escriptura de vodevils, molt sovint amb versions més o menys lliures d'originals francesos. Són autors que provenen no només de la professió teatral, sinó també d'altres camps: periodisme, advocacia, política, etc. Podem destacar-hi, per exemple, el periodista i jutge Eduard Aulés, qui «saquejà i deteriorà el millor vodevil francès, sobretot Eugène Labiche» (Fàbregas, 1978: 156), i el periodista Antoni Ferrer i Codina, així com el també periodista i polític Teodor Baró, que va ser així mateix acadèmic de la Real Academia Española de la Lengua; com a dramaturg en català es va especialitzar en «un teatre basat en la broma fàcil i anodina i adreçat a un auditori molt poc exigent» (Bou, 2000: 74 a).

Durant la postguerra l'escriptura de vodevils (o peces anàlogues) es va veure restringida per la persecució patida per la cultura i la llengua catalanes. Com a excepció significativa podem citar la tasca del dramaturg i actor mallorquí Xesc Forteza, qui, a més de ser un destacat intèrpret de revista, va aconseguir connectar plenament amb el públic de Mallorca gràcies a les seues obres molt acostades al vodevil per temàtica i recursos còmics; obres interpretades habitualment pel mateix Forteza (Alomar, 2003: 286-287).

Alomar Vanrell, Maria Magdalena. «Forteza Forteza Francesc». A: Mas i Vives, Joan (dir.). Diccionari del Teatre de les Illes Balears. Tom I. Palma-Barcelona: Lleonard Muntaner: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 286-287.

Bacardit, Ramon; Gibert, Miquel M. El debat teatral a Catalunya. Antologia de textos de teoria i crítica dramàtiques. Barcelona: Institut del Teatre, 2003.

Bou, Enric (dir.). Nou diccionari 62 de la literatura catalana. Barcelona: Edicions 62, 2000.

Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona: Editorial Millà, 1978.

Fàbregas, Xavier. Apartat «El teatre». A: Molas, Joaquim. «La nova literatura popular: tradició i modernitat». A: de Riquer, Martí; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. Història de la literatura catalana. Tom 8. Barcelona: Planeta, 1985, p. 54-69.

Gidel, Henry. Le vaudeville. Paris: P.U.F., 1986.

Yxart, José. El arte escénico en España. Vol. II. Barcelona: Impremta de La Vanguardia, 1896. [Barcelona: Ed. Alta fulla, edició facsímil del 1987].

Vodevil a la Viquipèdia