Retaule de titelles

L’ús del nom de retaule per al teatre de titelles té l’origen en els retaules eclesiàstics. Cal recordar que l’augment del nombre de fidels en els darrers segles de l’edat mitjana van obligar l’Església a adaptar els temples, tant arquitectònicament com en la decoració interior. En aquest context aparegueren els retaules eclesiàstics, que tenien la funció catequètica d’explicar d’una manera estèticament atractiva els misteris de la fe a una població majoritàriament analfabeta. Els retaules eren caixes o armaris dividits en diversos quadres amb representacions d’aspectes de la vida de Jesucrist, de la Mare de Déu o dels sants. Hi havia retaules o tabernacles portàtils i d’altres fixos, però sempre se situaven privilegiadament damunt o darrere de l’altar. La característica més important dels retaules és la seua capacitat de representació narrativa serialitzada; és a dir, mostren una història en diverses escenes successives, ordenades cronològicament. Els retaules experimentaren durant l’època medieval una notable evolució: n’hi havia de pintats, en relleu (de metall o de fusta), i amb «bultos» o figures exemptes, algunes de les quals eren articulades. Al segle XIII, els retaules ja eren els elements més importants de la decoració de les esglésies, fins a arribar als grans retaules gòtics i renaixentistes dels segles XV i XVI.

Hi ha una teoria, basada en criteris funcionals, que connecta l’origen del teatret mecànic a l’evolució del retaule eclesiàstic. Segons aquesta hipòtesi, el retaule portàtil medieval evolucionaria de tabernacle a un espectacle de curiositats, denominat teatret o retaule mecànic, que portarien artistes itinerants per places i tavernes durant el segle XVI. És a dir, d’igual manera que les figures devocionals mòbils foren expulsades de les esglésies i es mostraven en carrosses o als entaulats del carrer amb motiu de festes i celebracions (especialment en la processó del Corpus), els retaules també sortiren fora de les esglésies i es convertiren en el pas del temps en senzills teatrets portàtils. Lògicament, aquests retaules mecànics no eren tan imponents com els de les esglésies, però tenien l’avantatge del moviment.

Els retaules mecànics ambulants consistien en una caixa en forma d’escaparata, on es presentaven escenes religioses amb figures de fusta, que es desplaçaven mecànicament davant d’una decoració plana o d’un fons pintat. La caixa estava oberta per tres parts i dividida en compartiments, en cadascun dels quals es representaven escenes diferents. En aquella època, per retaule s’entenia no solament l’estructura física sinó també l’espectacle mateix. Però no existia dramatúrgia, sinó que la diversió consistia a admirar els moviments dels ninots, que mitjançant rodes, politges, fils d’aram en espiral o altres ressorts accionava el representant tirant d’una corda o girant una maneta, mentre cantava un romanç al·lusiu a la història representada. L’explicació del titellaire era molt minuciosa, amb l’objectiu de prolongar la diversió el màxim possible. Com que els teatrets mecànics procedien dels retaules eclesiàstics, era lògic que mostraren temes religiosos, principalment del Nou Testament, com la Nativitat i la Passió de Crist, però també incorporaren motius profans, que progressivament anaren augmentant la seua presència. El firaire reclamava el públic amb el repic d’un tambor i anunciant la qualitat i la moralitat de l’espectacle.

L’evolució dels retaules mecànics donarà lloc a la seua transformació en uns retaules de titelles totalment teatrals, amb ninots individuals que s’alliberen de les cordes i manetes, per passar a ser personatges i tindre vida pròpia en escena. Són els titelles tradicionals de tija o vareta, animats i manejats des de baix per un manipulador, que, ocult a la vista del públic, es converteix en l’artífex de les representacions dramàtiques de titelles al segle XVII.

Aquests titelles de tija són figures de fusta, pasta o fang policromades, vestides i clavades a una barra vertical inferior, la qual pot inserir-se alhora en una base o peanya. En aquest darrer cas tenim els titelles de peu i vareta, els quals es desplacen per unes guies o fenedures que hi ha entre les taules inferiors de l’escenari. Aquesta tècnica encara continua viva en el Betlem de Tirisiti d’Alcoi, on els titelles tenen articulacions en les extremitats superiors (i, a vegades, en una cama), les quals, per tant, estan dotades de moviment pendular lliure quan el titellaire fa girar o oscil·lar el ninot. Una altra variant és que aquestes articulacions, o fins i tot les d’altres parts del cos, també poden ser mogudes amb l’ajuda de fils d’aram, cordes o d’altres mecanismes senzills.

Com passa en tots els gèneres populars, en el primer teatre de titelles no hi havia textos, sinó un esquema de la trama de l’acció, que els titellaires conservarien en la memòria i transmetrien per via oral de generació en generació. En el millor dels casos hi havia un guió argumental escrit, de forma semblant a com ho feia la commedia dell’arte, però sense proporcionar el text dels diàlegs, els quals serien recordats, renovats i improvisats per l’artista recitador. Malgrat la manca absoluta de textos específics de teatre de titelles, gràcies a les referències d’altres fonts literàries podem reconstruir alguns aspectes del seu sistema de representació.

Per començar la funció, un xiquet, situat al davant del teatret portàtil, feia una introducció o lloa, la qual en un primer moment era molt llarga, possiblement per influència dels teatrets mecànics on tota la representació s’havia d’explicar. Però amb el pas del temps, la introducció anà minvant fins a convertir-se en una arenga inicial més curta, que simplement lloava l’espectacle, explicava la moralitat del tema representat i demanava al públic tant la seua benevolença per les possibles equivocacions com la seua generositat en el pagament a voluntat als artistes. Aquest xiquet era una mena de torsimany que narrava l’acció i que també podia cantar o tocar un instrument en el transcurs de la representació. L’escena podia il·luminar-se artificialment amb cresols, especialment quan es realitzava en locals tancats.

Per la seua part, el titellaire que movia els ninots des de sota de l’entaulat podia fer sorolls, però sembla que en els primers retaules els titelles eren muts, perquè el privilegi de parlar era sols per als actors. Aquesta limitació els impossibilitava d’atemptar contra la moral cristiana, motiu pel qual les autoritats permeteren les representacions de titelles durant la quaresma, quan estaven prohibides les dels actors. Posteriorment, quan els titelles parlaren, tingueren veu i expressió pròpies, impressió que s’aconseguia amb una llengüeta que usava el titellaire.

En aqueixos espectacles de titelles seguia predominant la temàtica religiosa, sobretot els betlems, les passions i les comèdies de sants. Les comèdies de sants foren una evolució dels misteris medievals representats dins de les esglésies o en les processons religioses. Les vides dels sants era un dels temes recurrents en el teatre de titelles perquè barrejaven un missatge moralitzador i edificant amb efectes dramàtics força espectaculars; és a dir, els sants podien ser models d’imitació, i la posada en escena de les seues vides i perilloses aventures eren apassionants i produïen especial fascinació als espectadors. Tanmateix, el repertori de titelles també incorporava històries extretes de narracions mitològiques antigues, dels cantars de gesta i de les llegendes cavalleresques d’arrel medieval. Igualment, en les funcions s’introduïen petits números independents, com la repetidíssima paròdia de la correguda de bous i els balls i tonadilles.

Sembla que foren els italians els primers que portaren retaules mecànics per tot Europa.  Les primeres notícies sobre mostres de teatrets mecànics són de 1506 a Polònia, de 1510 a Alemanya i de 1538 en el cas de Castella. Avançada la segona meitat del segle XVII aquests retaules o caixes mecàniques també eren anomenats mundinovi, tutilimundi o amb altres termes semblants, noms que delaten el seu origen italià.

En canvi, quan els retaules mecànics evolucionaren a retaules de titelles, per tot Europa van sorgir diverses formes de teatre de titelles, que s’adaptaven a registres i contextos diferents. L’evolució del retaule és més evident en els betlems ambulants de l’Europa oriental, com el szopka polonés, que primerament també era mecànic i després passà a ser de titelles. La raó és que mentre el retaule i les seues tradicions foren oblidades a Occident, han perdurat a l’Europa oriental des del segle XVII fins a l’actualitat.

El procés de secularització del titella fou molt lent, especialment en l’aspecte temàtic, raó per la qual durant molt de temps els espectacles de titelles combinaren els motius religiosos amb d’altres domèstics. Tanmateix, la necessitat de satisfer un públic ansiós de distraccions i a la constant recerca de novetats provocà que s’incorporaren, cada vegada amb major intensitat, temes còmics i costumistes, tot tendint a utilitzar un llenguatge irònic i satíric per a criticar els poders establits. Simultàniament a tots aquests canvis temàtics i estilístics, també hi hagué transformacions en l’aspecte plàstic: l’estètica dels titelles anaren abandonant les pautes de la imatgeria religiosa i adoptaren formes grotesques i burlesques. Aquesta tendència satírica i irreverent esdevingué una característica pròpia dels titelles més populars, cosa que no agradava gens als moralistes, que acusaren els titellaires de promoure la rialla, quan no la indecència, en comptes d’impulsar la devoció religiosa.

A més a més, cal recordar que la professió de titellaire, pel seu caràcter itinerant, era mal vista per les classes dirigents. Els titellaires portaven una vida dura i precària, la qual cosa els valgué ser acusats de rodamons, bevedors, blasfems i correcamins, tot creant-los un estigma negatiu que els ha perseguit al llarg dels segles.

Això no obstant, el pas de titellaires per València està molt ben documentat per J. E. Varey, que ha exhumat els llibres de comptes de l’Hospital, institució que controlava l’activitat dramàtica a la ciutat des de l'any 1582. Les primeres notícies sobre representacions de titelles als carrers i posades de València són les següents: del 23 de febrer al 30 de març de 1599, al Portal del Reial; a finals d’agost i començament de setembre de 1609, que es van representar diferents miracles del beat Lluís Bertran, amb motiu del primer aniversari de la seua beatificació; del 29 de juliol al 8 de setembre de 1615, es va fer «un joch de títaros» al carrer de Conills; en agost de 1619, en una casa particular; en agost de 1621, en un hostal de la Boseria; el 17 de juny de 1625, en un hostal del Mercat, i del 13 de febrer al 12 de març de 1626, a la Confraria dels Carnissers.

A més a més, moltes de les companyies de titellaires ambulants aconseguiren entrar en les primeres Cases de les Comèdies, que s'obriren en diverses ciutats del nostre àmbit lingüístic a finals del segle XVI i començaments del XVII. Així, fins a mitjans d'aquest darrer segle hi hagué nombroses temporades que es feren representacions de titelles en la Casa de les Comèdies de València, també coneguda per Teatre de l’Olivera, principalment durant la quaresma, que fou l’escletxa per on van entrar-hi, però també en l’estiu i més esporàdicament en la resta de l’any. Concretament actuaren, si més no, els anys 1598, 1602, 1606, 1615, 1616 (dues vegades), 1618, 1623, 1624, 1625, 1626, 1628 (tres vegades), 1629, 1630, 1631, 1636, 1641, 1653, 1656 i 1658. Si hi afegim les set ocasions que les representacions es realitzaren als carrers, hostals o altres llocs de la ciutat (indicades un poc més amunt), tenim documentades fins a mitjans del segle XVII prop d'una trentena de vegades que hi hagué titelles a València.

Lloret i Esquerdo, Jaume. Els titelles al País Valencià. Alacant: Universitat d'Alacant, 2019, p. 62-68.

Varey, J. E. «Titiriteros y volatines en Valencia (1585-1785)». Revista de Filologia Valenciana (València), núm. III (1953), p. 215-276.