Teatre Artenbrut

Aforament: 100

«Se entra por Peligro y se sale por Libertad o se entra por Libertad y se sale por Peligro», escrivia Frederic Roda a La Vanguardia (23 desembre 1993) per introduir la crítica d’(Un) Otel·lo per a Carmelo Bene, primer espectacle d’un teatre inaugurat al barri Gràcia uns dies abans, el 15 de desembre. Una sala situada entre el carrer del Perill –on hi havia la porta principal– i el carrer Llibertat, els dos noms que van permetre Roda jugar amb les paraules i parlar del risc de fer (i d’obrir) un teatre radicalment lliure i contemporani a Barcelona.

Així es definia l’Artenbrut, com un teatre connectat amb la realitat, amb l’aquí i l’ara, que per a la seva inauguració va permetre l’accés a tothom que el volgués conèixer –els visitants hi entraven per grups, però molts s’hi quedaven, atrapats per la màgia de l’orquestra i dels performers que amenitzaven la visita–, mentre al carrer, tallat per a l’ocasió, centenars de curiosos s’afegien a la festa. Els Comediants, també convidats, van compondre una auca dedicada a l’espai, impulsat per Joan Raja i Mercè Anglès. El crític Santiago Fondevila va escriure a La Vanguardia el 18 de desembre que una dotzena de bengales van il·luminar la nit per saludar aquest nou espai. «En lo que fue un establecimiento industrial nacía un espacio para la creación». Aquell mateix dia, l’Artenbrut oferia la seva primera funció de teatre per a infants.

L’aposta per la contemporaneïtat amb textos nous i relectures de clàssics, la diversificació de la programació –infantils als matins, cabaret en sessions golfes– i la creació d’una companyia estable eren les línies mestres del projecte, tot i que el tercer objectiu no va acomplir-se per raons econòmiques. El nom de la sala s’inspirava en l’Art Brut del pintor francès avantguardista Jean Dubuffet, defensor de la creació pura, irreflexiva, espontània. I és que Raja i Anglès volien recuperar l’essència de l’art i mostrar-la despullada, sense polir, igual que un diamant en brut. Un art lliure.

L’activitat teatral a l’Artenbrut es va mantenir al llarg de dotze anys, fins i tot després que Mercè Anglès abandonés el projecte el 2002. No obstant això, l’efervescència dels primers temps no podia mantenir un teatre que travessava greus problemes econòmics. L’any 2004, la Coordinadora de Sales Alternatives de Catalunya (COSACA) inicià converses amb la Generalitat i l’Institut Català d’Indústries Culturals (ICIC) per trobar una solució a la precarietat d’aquesta i altres sales de petit format, però pocs dies després, Joan Sanahuja i Carmen García Franco, propietaris de l’immoble que allotjava l’Artenbrut, anunciaven que si l’Administració no assumia una reforma per doblar-hi l’aforament (de 100 a 200 localitats), es veurien obligats a vendre el teatre. En una roda de premsa celebrada el 28 d’octubre de 2004, van valorar la inversió per salvar-lo en 1.800.000 euros.

Els esforços per aconseguir aquests recursos no van fructificar i, uns mesos més tard, el 9 de gener de 2005, l’Artenbrut s’acomiadava de la cartellera teatral. Al lloc del carrer del Perill, que durant poc més d’una dècada va omplir-se de teatre, s’aixeca avui dia un edifici d’habitatges.