Logo Institut del Teatre
Redactor/a: Jordi Auseller i Roquet
Contingut

Amb la rúbrica teatre de titelles entenem aquella modalitat de teatre que utilitza com a recurs titelles, ninots o objectes manipulats que reemplacen l'actor en el joc escènic. L'espectacle, que pot ser mut o sonor, es converteix llavors en un joc en què el titellaire i el públic juguen a creure que els objectes inanimats prenen vida i adquireixen trets o qualitats humanes.

Així mateix, teatre de titelles també pot fer referència al local o espai on es representen les funcions, així com el teatret, retaule o conjunt d'escenaris construïts per a fer titelles.

El concepte de titella és amplíssim. En el sentit estricte de la paraula, un titella és aquella figura que actua en un escenari, sigui interior o exterior, i de mans d'un manipulador que es pot considerar professional. Per extensió, també s'aplica a aquell tipus de figures animades que es fan servir per a les cercaviles i festes de carrer. Aquesta accepció inclou gegants, capgrossos, dracs i altres bèsties escopidores o no de foc. Més enllà de les definicions que es puguin fer, el terme titella ha esdevingut mot genèric que inclou tant el titella de guant (també dit putxineŀli), com el titella de fil (o marioneta) i els ninots escènics, antropomòrfics o no, independentment de la tècnica de manipulació que s'empri. 

Els titelles admeten diverses tècniques de manipulació. Les principals són les següents: de guant, quan s'enfunden a la mà com un guant per manipular-lo amb els dits; de dit, quan es calcen en un sol dit on el cos té un sol moviment; de fil, articulats per complet i accionats des de dalt per una creu de fusta d'on penja un fil per a dirigir cada moviment, i de tija (també anomenat marota), quan són manipulats per sota mitjançant un eix inferior, però les seves extremitats superiors són manipulades a través de tiges, i de vegades la seva mà útil és la del propi titellaire. Els muppets són una simplificació del titella de guant, en què tota la mà està calçada en el cap del ninot, que obre i tanca la boca. El titelles de taula i els bunraku són ninots que ens mostren tot el cos i són animats, moltes vegades, damunt un taulell a mitjana alçada, amb mecanismes més o menys sofisticats per la part darrera del cap i les diferents extremitats, segons la quantitat de manipuladors. En el cas dels bunraku, d'origen japonès, són transportats i accionats per tres manipuladors rigorosament jerarquitzats i vestits de negre, que són considerats invisibles per part de l'espectador. Els titelles portats són aquells que el titellaire du sobre les espatlles i acciona mitjançant tiges. D'altra banda, els autòmats són titelles que van accionats per elements mecànics, i no sempre cal el manipulador perquè es belluguin. La silueta és, possiblement, el titella més simple: pot ser una figura retallada i subjecta a un simple pal o pot estar dotada d'articulació. Altres titelles, vists a través d'una pantalla i il·luminats amb un focus de llum per darrere, són moguts per tiges i caracteritzen el teatre d'ombres. La majoria de vegades són figures planes. Quan, a més, s'hi apliquen les mans, parlem d'ombres xineses.

Hi ha molts altres tipus de titelles, alguns dels quals sense ninots fets expressament per a tal efecte, com per exemple els titelles objectuals, en què es manipulen i utilitzen els objectes més variats (sabates, barrets, ossos, troncs, pedres, etc.), dotant-los de qualitats humanes.

Existeix una variant autòctona anomenada titella de guant català, la construcció i manipulació del qual difereix de les del titella de guant d'altres tradicions, com ara el pulcinella italià, el guinyol (o titella francès), el punch (o titella anglès) o el Kasperle alemany. A diferència d'aquests, en què el cap s'enganxa directament al vestit, el cos del nostre putxinel·li consisteix en una peça que engloba cap, espatlles i pit i permet que els vestits tinguin un caient molt natural. La seva mida superior i una aparença més humana també l'allunyen sensiblement de l'aspecte grotesc que caracteritza el comú de titelles de guant i, pel que fa a l'expressivitat, l'acosta notablement a la marioneta. El titella tradicional català és més pesat de manipular: els dits polze i menovell del titellaire fan moure els braços, mentre que els tres dits centrals de la mà controlen el cap.


Evolució

Els Països Catalans, i en concret Catalunya, tenen una rica tradició de titelles que es remunta a l'edat mitjana. Ja al segle XIII trobem documentades representacions de titelles. Ramon Llull (1232-1316), per exemple, en el seu Llibre de contemplació en Déu, datat el 1272, parla d'uns ninots de fusta policromada i d'aparença humana usats pels joglars moros. Posteriorment, al segle XIX, Joan Amades (1890-1959) documenta que els titelles tingueren una gran acceptació a Catalunya per part de les elits intel·lectuals del modernisme (Rusiñol, Morera, Utrillo, Artís), que els conferiren una valoració artística de primera línia. A Barcelona hi va haver diversos locals dedicats al teatre de titelles, entre els quals l'emblemàtica cerveseria Els Quatre Gats, la galeria d'art Sala Reig i la Sala Ampurdanesa (més tard Sala Baby). També es va estendre el costum de fer petites representacions en cafès, parcs, jardins i places de la ciutat. Juli Pi i Olivella (1853-1920) és el titellaire més important del tombant del segle. Va treballar sempre amb titelles de guant català i va deixar escrites més d'un centenar d'obres. Posteriorment, van aparèixer dues famílies de titellaires, els Anglès, en actiu durant tres generacions (des del 1873 fins als anys 1990), i els Vergés, que encara avui segueixen treballant amb els seus titelles tradicionals.

Un altre dels grans noms de la tradició titellaire catalana és Ezequiel Vigués (1880-1960), que actuava amb el nom artístic de Didó. És considerat un continuador de Juli Pi. Tot i que utilitzava el titella de tècnica francesa dita guinyol, va renovar la performance tradicional substituint l'ús de la llengüeta (estri que es col·loca al paladar per a fingir en els ninots una veu i expressió pròpies) per un gran virtuosisme en la impostació i la modulació de la veu. Va ser pioner en el recurs de fer participar activament la mainada en l'espectacle.

Els anys vint, l'arribada del titellaire anglès Harry Vernon Tozer (1902-1999) a Catalunya crearia escola. Instal·lat a Barcelona, va esdevenir professor de l'Institut del Teatre (1973-1990) i, tot i que mai no va ser professional, fou un gran renovador de l'art de la marioneta i va instaurar l'escola titellaire de fil de Barcelona, bressol de creadors com Pepe Otal (1946-2007) o solistes com Jordi Bertran, Santi Arnal i Toni Zafra, entre d'altres. Tozer fou una figura clau en la difusió internacional del putxinel·li català.

En paral·lel a Tozer cal situar Herta Frankel (1913-1996), arribada a Barcelona l'any 1942 i que va debutar com a marionetista el 1948 al Teatro Español. No va ser fins deu anys més tard que va crear la seva pròpia companyia.

A final dels anys seixanta, Putxinel·lis Claca (Joan Baixas i Teresa Calafell) i Titelles Garibaldis (Àngel Forner i Lali Surós) iniciaren la renovació de l'estètica i les tècniques de manipulació, i provocaren l'aparició d'una onada de grups titellaires durant els anys setanta, amb noms destacats com, entre d'altres, L'Espantall, Badabadoc, L'Estaquirot, Titelles Naip, Marduix, La Fanfarra i L'Estenedor, els quals s'inclinaren decididament cap al públic infantil, tot continuant la tendència, iniciada ja temps abans, per les famílies dels Anglès i Vergés, i Titelles Babi (fundats el 1959).

De la nòmina de grups sorgits al llarg dels anys vuitanta que també seguiren aquesta línia, alguns dels professionals dels quals, però, amb força trajectòria anterior, destaquem Els Rocamora, Binixiflat, Cia. Pengim-Penjam, el Centre de Titelles de Lleida, Josep Maria Pujol i el seu personatge-titella Senyor Cordills, Mercè Framis, Zootrop, Per Poc i Teia Moner.


Actualitat

Durant les dues últimes dècades, i en paral·lel a les noves tendències europees i mundials, el teatre de titelles ha viscut a Catalunya un important procés de diversificació multidisciplinària que l'entronca de ple amb l'art contemporani. Així, actualment l'ús progressiu de les noves tecnologies, l'emersió de nous dispositius escènics i la manipulació i utilització d'objectes i estris quotidians amb valor representatiu simbòlic està portant a un desenvolupament molt ràpid i profund de la manifestació teatral des de la mateixa concepció dramatúrgica, com ho testifiquen els treballs de creadors com Marcel·lí Antúnez, Xavier Bobés i David Espinosa, o companyies com Sarruga i Agrupación Señor Serrano. Per la seva banda, les propostes de grups com Titelles Pa Sucat, Teatre Nu i Farrés brothers i cia., per mencionar només alguns noms, constitueixen una gran aportació al teatre de titelles especialment adreçat a un públic familiar.

Després del tancament del Teatre Malic (coordinat per Toni Rumbau i Mariona Masgrau) l'any 2002, La Puntual (dirigit per Eugenio i Néstor Navarro) és l'únic teatre de titelles amb programació estable de Barcelona, si bé diferents teatres de la ciutat en programen amb una certa regularitat.

D'altra banda, actualment hi ha un bon gruix de fires i festivals repartits per tot el país: el TOT Festival, festival de Titelles i de Teatre d'Objectes de Barcelona (març), el Festival Internacional de Titelles de Gavà i la Fira de Teatre de Titelles de Lleida (tots dos al maig), la Mostra de Teatre de Titelles i Marionetes de Sant Llorenç Savall (juny), la Mostra de Titelles al Parc d'Atraccions del Tibidabo (octubre) i el Guant, Festival Internacional de Teatre de Titelles de Valls (novembre). També cal esmentar el festival de nova creació IF Barcelona, nascut amb la idea de recuperar l'espai que anteriorment havia ocupat el desaparegut Festival Internacional de Teatre Visual i de Titelles de Barcelona (1973-2004). L'origen d'aquest nou festival està vinculat amb el llançament, l'any 2012, de la triple revista digital Putxinel·li (en català) / Titeresante (en castellà i portuguès) / Puppetring (en anglès i francès) sobre teatre de titelles, ombres i marionetes.


Bibliografia

Amades, Joan. Titelles i ombres xineses. Barcelona: 1933.

Ayuso, Adolfo. «Aureli Capmany en la Sala Reig de Barcelona». Fantoche, núm. 6 (2012), p. 80-93.

Ayuso, Adolfo. «El títere de tipo catalán y la saga de los Vergés». Fantoche, núm. 4 (2010), p. 17-48.

Fàbregas, Xavier. Història del Teatre Català. Barcelona: Editorial Millà, 1978.

Jané, Jordi. Les arts escèniques a Catalunya. Barcelona: Cercle de Lectors: Galàxia Gutenberg, 2001.

Martín, Josep A. El Teatre de Titelles a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

Rumbau, Toni. «Els Titelles Anglès». Putxinel·li (22 juny 2012). <http://www.putxinelli.cat/2012/06/22/els-titelles-angles/> [Consulta: 20 novembre 2016]

Rumbau, Toni. «Barcelona, capital del fil». Putxinel·li (22 setembre 2016). <http://www.putxinelli.cat/2016/09/22/barcelona-capital-del-fil/> [Consulta: 20 novembre 2016]

Rumbau, Toni. «El Patrimoni Titellaire de Catalunya». Putxinel·li (14 agost 2016). <http://www.putxinelli.cat/2016/08/14/el-patrimoni-titellaire-a-catalunya/> [Consulta: 20 novembre 2016]

Tozer, Henry Vernon. «El titella català vist per un anglès». A: Diversos autorsLes grans tradicions populars: ombres i titelles. Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 139-143.

Vigués «Didó», Ezequiel. Teatre de Putxinel·lis. Barcelona: Edicions 62, 1975.


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar

 

CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar

 

MAE
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

Carregant...
x