Carme Portaceli

Directora, coreògrafa, dramaturga

Llicenciada en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona. Del 1983 al 1984 estudia llenguatges audiovisuals i direcció d'actors a l'Institut del Teatre, on també ha impartit la docència del 2001 ençà.

El 1981 s'integra al Teatre Lliure de Barcelona i treballa com a ajudant de direcció de Fabià Puigserver i Lluís Pasqual en diversos muntatges. La formació rebuda al costat d'aquests dos directors la completarà quan el 1986 treballa com a assistent del director Antoine Vitez al Théâtre Chaillot de París.

Durant la dècada dels anys vuitanta començarà a dirigir espectacles: primer en el Lliure de Barcelona —per exemple, Els fills del sol, de Maksim Gorki, (1984) i El retablo de Maese Pedro, de Manuel de Falla, (1989)— i aviat en altres centres, com el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana —Los figurantes, de José Sanchis Sinisterra, (1989)— i el Centro Dramático Nacional d'Espanya —Los gatos, d'Agustín Gómez Arcos, (1992)—. En la dècada dels anys noranta dirigirà espectacles per a companyies com la valenciana Arden: El idiota en Versalles (1998) i El banquete (1999), obres totes dues de Chema Cardeña.

La consagració de Carme Portaceli com a directora arribarà amb el seu muntatge de Mein Kampf, de George Tabori (1999), amb què obtindrà cinc premis Butaca, entre els quals el del millor espectacle i el de la millor direcció. Ací, Portaceli es mostrarà com una hàbil i solvent directora d'actors i ratificarà el seu interès no sols pel teatre clàssic —i en particular pel de Shakespeare, amb muntatges de Les alegres casades de Windsor (1994), Ricard II (2009) i Conte d'hivern (2011)—, sinó molt en especial pel de repertori d'autors del segle XX. En aquest sentit, són destacables entre altres els muntatges sobre obres de Heiner Müller —La missió (1990), Hamlet màquina (2003), Prometeu (2010)—, Botho Strauss —El Parc (1992)—, Herner Schawb —Les Presidentes (1998)—, Rainer Werner Fassbinder —Por, menjar-se ànima (2000)—, George Tabori —Mein Kampf (1999) i Jubileum (2001)—, Thomas Bernhard —Ante la jubilación (2009) i El President (2014)—, Elfriede Jelinek —Què va passar amb Nora quan va deixar el seu home (2008)— o, en fi, Tadeusz Slobodzianek —La nostra classe (2011)—.

Entre els seus muntatges, que el 2014 vorejaven la setantena, destaquen també els realitzats sobre obres d'Ibsen i sobre diferents autors britànics i francesos. Del primer ha muntat Solness el constructor (2000, al Teatre Nacional de Catalunya) i Un enemic del poble (2003, Teatres de la Generalitat Valenciana). Pel que fa a la direcció d'obres d'autors britànics, ocupa un lloc preferent Sopa de pollastre amb ordi d'Arnold Wesker (2005, també als TGV), que va obtenir, a més de diversos premis dels TGV, el premi a la millor direcció de l'espanyola Asociación de Directores de Escena (ADE). Així mateix, un autor francès que ha muntat en diverses ocasions és Bernard-Marie Koltès: Combat de negre i gossos (1988, Mercat de les Flors), Sallinger (2002, al mateix centre) i El retorn al desert (2003, Teatre Lliure).

La importància atorgada per Carme Portaceli a la dramatúrgia occidental contemporània no significa que no s'haja interessat per la catalana. És responsable, en efecte, de muntatges com, entre altres, el primerenc Món, dimoni i carn de Maria Aurèlia Capmany (1982), Pat's room de Núria Amat (1997), Raccord de Rodolf Sirera (2005), La pell en flames de Guillem Clua (2005) o L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol (2010, Teatre Nacional de Catalunya).

Una part d'aquests muntatges ha tingut lloc dins el marc dels treballs de la Factoria Escènica Internacional (FEI), col·lectiu creat el 2005 i integrat per professionals dels diferents sectors de les arts escèniques. Des que es va fundar, Carme Portaceli hi exerceix com a directora artística i se n'ha responsabilitzat de diferents muntatges. El treball d'aquesta Factoria s'orienta fonamentalment a desenvolupar la recerca estètica a partir d'un nucli prou estable de membres. També fan funcions de gestió i de producció d'espectacles, tot cercant per a això la col·laboració amb entitats tant públiques com privades. Això ha facilitat que la FEI puga coproduir part dels muntatges de Carme Portaceli adés esmentats. A més a més, el 2008 el FEI va muntar, en coproducció amb el Taller Experimental de Teatro de Caracas, Así que pasen cinco años de Federico García Lorca. I l'any següent, i recentment a Hanoi, Te doy mis ojos d'Iciar Bollaín i Alicia Luna, obres totes dues dirigides per la mateixa Portaceli.

Tot i que Carme Portaceli és essencialment escenificadora, ha adaptat alguns dels textos que ha muntat, com els de L'agressor (Thomas Jonigk, 2006) o Ricard II. S'ha responsabilitzat també de la dramatúrgia de Massa soroll per a Shakespeare de Dani Nel·lo (2011), i amb Tony Martín ha escrit Fairy (2007), que el 2008 va obtenir el premi Max al millor text escrit en català.

El treball de Carme Portaceli com a directora descansa en la consideració que les posades en escena s'han de basar en uns textos dramàtics ben sòlids, tant pel que fa a l'escriptura com pel que fa la potencialitat escènica, i que facen part del gran repertori occidental. Quan munta obres d'autors catalans, es tria en funció dels mateixos criteris. A més a més, Portaceli procura triar obres que desenvolupen visions crítiques sobre la societat contempòrània i els seus problemes. Es tracta d'una visió sens dubte compromesa que pretén de moure a la reflexió els espectadors. És una visió que no exclou la ironia i el grotesc. D'altra banda, el seu treball amb els actors posa l'accent a potenciar la complexitat dels personatges que interpreten, sobre els quals projecta sovint un esguard de comprensió sobre llurs carències i misèries. Cal destacar també que en les posades en escena de Portaceli hi ha una concepció plàstica i escenogràfica acurada i amb tendència a la sobrietat, si no a la senzillesa.

6 octubre 1982. Món, dimoni i carn. Maria Aurèlia Capmany. Teatre Lliure (Barcelona).

28 febrer 1989. Los figurantes. Josep Sanchis Sinisterra. Carme Portaceli. Teatre Rialto (València).

25 març 1990. La missió. Heiner Muller. Mercat de les Flors (Barcelona).

10 novembre 1992. Los gatos. Agustín Gómez Arcos. Teatre María Guerrero (Madrid).

6 juliol 1999. Mein Kampf. George Tabori. Nou Tantarantana (Barcelona)

19 octubre 2000. Solness el constructor. Henrik Ibsen. Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona).

26 febrer 2003. Un enemic del poble. Henrik Ibsen. Teatre Rialto (València).

11 novembre 2004. Sopa de pollastre amb ordi. Arnold Wesker. Teatre Rialto (València).

12 abril 2005. Raccord. Rodolf Sirera. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers (Barcelona).

19 maig 2005. La pell en flames. Guillem Clua. Teatre Arniches (Alacant).

24 abril 2008. Què va passar amb Nora quan va deixar el seu home. Elfriede Jelinek. Teatre Bartrina (Reus).

27 novembre 2008. Así que pasen cinco años. Federico García Lorca. Asociación Humboldt (Caracas).

4 febrer 2010. L’auca del senyor Esteve. Santiago Rusiñol. Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona).

13 juny 2010. Prometeu. Èsquil i Heiner Müller. Teatre Grec (Barcelona).

9 març 2011. La nostra classe. Tadeusz Slobodzianek.Teatre Lliure de Gràcia (Barcelona).

19 gener 2012. Els baixos fons. Màksim Gorki. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita (Barcelona).

18 juliol 2013. Televisor & Misèria de la II Transició. Albert Boronat. Festival Grec de Barcelona.

5 novembre 2014. El President. Thomas Bernhard. Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers (Barcelona).

FEI, Factoria Escènica Internacional. Trayectoria teatral Carme Portaceli. 2011. <https://www.youtube.com/watch?v=dvTS4UflAPY>

López Antuñano, José G. «Carme Portaceli, Premio ADE de Dirección 2005». ADE Teatro, núm. 109 (2006), p. 18.

Lozano, Alda. «Reseña. Carmen Portaceli». Blog. 2010. <http://articulosdealdalozano.blogspot.com.es/2010/02/carmen-portaceli.html>

Orozco, Lourdes. Teatro y política: Barcelona (1980-2000). Madrid: Publicaciones de la Asociación de Directores de Escena, 2007.

Portaceli, Carme. «La creación dentro del mercado». ADE Teatro, núm. 58-59 (1997), p. 73-77.

Portaceli, Carme. «Encuentro en Sevilla». ADE Teatro, núm. 84 (2001), p. 35.

Portaceli, Carme. «Sobre Mein Kampf». ADE Teatro, núm. 89 (2002), p. 168-174.

Portaceli, Carme. «Mi Enemigo del pueblo». ADE Teatro, núm. 110 (2006), p. 88-89.

Portaceli, Carme. «Un ajuste de cuentas con la historia: notas de dirección sobre Nuestra clase de Tadeusz Slobodzianek». ADE Teatro, núm. 141 (2012), p. 122-124.

Simón, Adolfo. «El teatro es una manera de vivir». ADE Teatro, núm. 35-36 (1994), p. 75-77.

Simón, Adolfo. «Un equipo dos premios…». ADE Teatro, núm. 89 (2002), p. 33-36.

Web de Carme Portaceli

FEI (Factoria Escènica Internacional)