Galatea

Josep M. de Sagarra va ser conscient que les noves circumstàncies humanes i estètiques provocades pel trasbals del conflicte espanyol, primer, i per la Segona Guerra Mundial, després, li exigien una renovació de l'escriptura escènica, que es concreta, sobretot, en Galatea. Arran de l'estrena, la crítica del moment, desconcertada, la va qualificar d'existencialista, però hi ha en el text de l'autor la voluntat d'anar per un altre camí. En realitat, Galatea és una peça de fons simbolista que recupera l'antic enfrontament modernista —tan representatiu del teatre de Rusiñol, per exemple— entre realitat i ideal, entre Prosa i Poesia. Això sí, el situa en les circumstàncies contemporànies de l'escriptura del text i el projecta en uns personatges adequats al moment de redacció, lleugerament farsescos, que viuen una peripècia entre tràgica i grotesca, amb tocs melodramàtics. Des d'abans d'alçar-se el teló, Galatea és una dona de vida irregular, extraviada, però que, així i tot, conserva —com altres dones del teatre sagarrià— una estranya puresa. I aquesta puresa resta gairebé intacta al llarg dels sis quadres de l'obra: la protagonista hi recorre les diverses estacions del camí de la derrota sobre el fons terrible de la guerra i del món que n'ha emergit. En aquest aspecte, la trajectòria de Galatea fa pensar, en part, en l'itinerari dels protagonistes de l'Stationen-Drama expressionista. Però el sentit últim hi és oposat, perquè la trajectòria de la protagonista no es tanca sobre ella mateixa després d'aconseguir un guany moral indiscutible. El punt de partida del text és la guerra contemporània i el desplaçament inevitable de grans masses de població. Aquesta situació general, que emmarca el primer acte, posa en funcionament un engranatge que, a més de la mort, implanta el desordre moral més profund entre els qui sobreviuen i anorrea les antigues formes de vida. Els esperits sensibles s'adonen que les noves formes són absurdes i, per això mateix, rebutjables. La crueltat de la guerra fa triomfar del tot els temps nous, confusos, grotescos i implacables, anunciats per l'egoisme fred, cínic, d'Eugènia, la filla de Galatea, i realitzats perfectament en l'ascensió social del carnisser Samson, símbol de la brutalitat contemporània. Sagarra, des de la seva perspectiva fonamentalment ètica, opta per un rebuig del present històric i estètic sorgit de la guerra. El fons tràgic, apocalíptic, de Galatea és evident, així com l'ambició de la proposta dramàtica que l'autor hi fa. I, així, l'obra esdevé un text antimodern per la nostàlgia d'un ordre ètic inalterable que manifesta, i alhora rigorosament modern per la realitat esquarterada que mostra i el mirall angoixat amb què la reflecteix.

• Albertí, Xavier. «Pròleg». A: Sagarra, Josep M. de. Teatre de postguerra (Ocells i llops; Galatea; L'alcova vermella). Barcelona: Labutxaca, 2014, p. 7-12.
• Gallén, Enric. «Notes sobre la introducció de l'existencialisme. Sartre i el teatre a Barcelona (1948-1950)», Els Marges, núm. 26 (1982), p. 120-126.
• — «El cas de Josep M. de Sagarra». A: Gallén, Enric. El teatre a Barcelona durant el règim franquista (1939-1954). Barcelona: Publicacions de l'Institut del Teatre, 1985, p. 138-152.
• — «La represa teatral de Josep M. de Sagarra». A: Diversos Autors. Homenatge a Antoni Comas. Barcelona: Universitat de Barcelona; Facultat de Filologia, 1985, p. 113-149.
• Gallén, Enric; Gustà, Marina. «Josep M. de Sagarra». A: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. Història de la literatura catalana 9. Barcelona: Ariel, 1987, p. 138-152.
• Gibert, Miquel. «Pròleg». A: Sagarra, Josep M. de. Galatea. Barcelona: Proa, 1998, p. 7-17.
• — «Introducció al teatre de Josep M. de Sagarra». A: Sagarra, Josep M. de. Teatre 1, València: Tres i Quatre, 2006, p. VII-LII.