Dijous Sant
Redactor/a: Francesc Massip
La processó de Dijous Sant a Verges —ja documentada el 1666, quan apareix com a pràctica consuetudinària— incorpora la Dansa de la Mort, que acompanya el Camí del Calvari en una representació itinerant de la Passió de Crist, la més arcaica i singular de les passions catalanes que han arribat fins avui. No en tenim documentació més antiga, tot i que la fesomia de la dansa tampoc no es pot retrotreure més enllà del segle xvii. Es creu que la incardinació en l'interior de la desfilada passionística ha permès la continuïtat de la dansa, un cas únic de pervivència i vitalitat.
Al capdavant, el conductor del ball, que regeix la dansa i orienta i obre camí als dansaires, va caracteritzat amb la dalla, eina agrícola que amb el seu moviment evoca el fet de tallar vides humanes, tal com correspon a la Parca. Ho ratifica la llegenda inscrita en el mànec de l'instrument: «Nemini parco» ('no perdono ningú'), un dels emblemes típics de les estampes barroques de recordatori de la mort. És el capdanser, que avança traçant una rotació completa sobre el seu eix a cada salt, abraçant tot l'espai del seu entorn i fent el gest simbòlic de segar amb la fulla de l'instrument. Aquest moviment subratlla la idea de la mort que abasta tota la humanitat, aquí encarnada pels assistents, situats a banda i banda dels carrers per on deambulen els balladors: el públic es converteix, així, en coprotagonista involuntari però imprescindible de la comparsa. En el centre de la creu coreogràfica se situa el portaestendard, que enarbora una banderola negra amb una calavera i dues tíbies creuades, vorejada per la inscripció «Lo Temps és breu» en una de les cares i novament «Nemini parco» en l'altra. El banderer és com el portaveu de la Mort (la Dalla), l'un i l'altre els únics adults del ball. A banda de la funció visual de centrar la dansa, l'oriflama se'ns afigura com el penó de la victòria en un triomf de la mort que contrasta, antagònic, amb la vexil·la blanca del Crist ressuscitat tres dies després. Els laterals de la creu coreogràfica són ocupats per dos petits esquelets portadors de sengles platets amb cendra, objectes que donen nom als personatges, els més joves de la comparsa. La cendra és símbol de purificació i designa el caràcter efímer de la vida terrenal, que, com a matèria condemnada a desintegrar-se fins a esdevenir pols, és indefectiblement moridora. També simbolitza la humilitat, el dol i el penediment, alhora que l'esperança en una nova vida, a imatge de l'au fènix que reneix de les cendres. A cada salt, els dansaires assenyalen amb l'índex el contingut dels bols com a recordatori d'admonició sobre el caràcter efímer humà, tot i que el públic forà, cada vegada més nombrós i desconeixedor del significat primigeni, hi posa monedes com si demanessin almoina. Tancant la creu, a l'extrem posterior, un altre esquelet nen mostra un rellotge sense busques que expressa la imprevisibilitat de la mort; per això, a cada pas de dansa, assenyala amb el dit una hora diferent, de manera aleatòria. Escorten el grup cinc personatges en hàbits negres: al centre, el timbaler, que modula el ritme de la dansa amb repics secs d'un rudimentari tambor, únic acompanyament instrumental de la sinistra comparsa; el segueixen quatre portadors de torxes d'introducció contemporània.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
