Logo Institut del Teatre
Obra: Festa tradicional
Autor/s: Origen popular
Redactor/a: Francesc Massip
Trajectòria

Personatge del folklore festiu que apareix en múltiples celebracions, particularment hivernals, des de Nadal fins al Carnaval. A la zona de l'Alt Maestrat, els Ports de Morella i el Matarranya, les botargues s'assimilen als dimonis que tempten i esbatussen els sants ermitans sant Antoni i sant Pau. Són les festes anomenades santantonades, reciclatge cristià d'arcaics ritus propiciatoris del pas de l'hivern a la primavera i de la fecunditat del bestiar i els conreus. La santantonada més cèlebre és la del Forcall, on les botargues vesteixen una granota d'una sola peça de color blanc sobre la qual es pinten esquemàticament galàpets, serps i altres rèptils en color negre, verd i roig, com un siurell mallorquí. Són dibuixos que ja ornaven el vestuari del dimoni medieval i que encara adornen altres botargues ibèriques, com el de Robledillo de Mohernando. Recorren els carrers de la població custodiant els sants ermitans i fustigant-los amb una mena de fuets o deixuplines, amb el concurs de la Filoseta, Filandrona o Tentaoreta; això és, el súcube o diable amb aspecte de dona seductora. Van de casa en casa, assaltant balcons i finestres i devorant el menjar i el beure que els tenen preparat, i culminen el passacarrers a la plaça major, on peguen foc a la barraca dels sants. Figures i actes semblants s'esdevenen a les poblacions veïnes de la Todolella, Cinctorres, Vallibona, Herbers, La Freixneda o la Torre del Comte.

La primera menció de la paraula botarga que apareix als Països Catalans en un context festiu data de 1599, quan la ciutat de València va acollir la celebració de les noces de Felip III, que van coincidir amb les festes de Carnestoltes. Lope de Vega, secretari del marquès de Sarrià, encapçalava la comitiva «vestido de Botarga, hábito italiano que era todo colorado, […] y ropa larga de chamelote negro». Cavalcava una mula i representava Don Carnal. Al seu costat, un bufó del rei anava disfressat de Quaresma, en aspecte de «Ganassa, italiano». S'assimilava així la fesomia dels antagonistes Carnaval i Quaresma a la parella de còmics més famosos del moment: Stefanello Bottarga —actor de commedia dell'arte dit en realitat Abagaro Francesco Baldi, que havia adoptat la màscara de Pantalone— i Zan Ganassa —el personatge de criat que incorporava Alberto Naselli, director de la primera companyia de comèdia italiana que va fer una gira de gran èxit per la península Ibèrica, de 1574 a 1584. Una parella, doncs, que tingué una influència cabdal en la cultura hispànica: els seus ecos ressonen rere el tàndem del Don Quixot i el Sanxo cervantins.

També la disfressa carnavalesca de botarga va tenir difusió en l'àmbit popular en l'estol de personatges que, amb aquest nom, apareixen en diversos punts del folklore hispànic, sempre vinculats a les festes d'hivern i el Carnaval, bé que sense relació aparent amb el personatge del Magnifico. Tot fa pensar que, en l'origen del nom italià del personatge Stefanello Bottarga, hi hauria un altre tipus de zanni: un Zan Bottarga caracteritzat per l'abotargament o inflor dels seus calçons, amb el qual l'actor Baldi es va fer cèlebre molt abans d'adoptar la màscara del mercader venecià Pantalone. La paraula remunta al grec tárikhos que vol dir «carn o peix salats», que hauria donat nom a l'antiga ciutat de Tariquea, potser l'actual Magdala a la costa del llac de Galilea, on els després apòstols de Crist dugueren la seva pesca a posar-la en salmorra, una especialitat que aquella població exportava arreu del món conegut. Del grec va passar al copte pitarijon i a l'àrab butarih o bitârikha, sempre amb el sentit de salaó, com es va recollir a les grans illes mediterrànies, on encara avui són cèlebres les bottarghe d'ous de tonyina (Sicília) i les buttarighe d'ous de mújol (Sardenya).


Significació

El cert és que la forma sacsonuda i abotifarrada de les disfresses podria haver inspirat el nom dels personatges que les vestien. Per tant, referit a la indumentària, hauria de designar un vestit d'una sola peça, com una granota, amb camals amples i llargs que evocarien les dues peces que conformen els lletons o oueres de mújoles, tollines i esturions.

La figura de botarga sovint s'associa a personatges demoníacs, no tant com a éssers malignes (aspecte que, en propietat, només conté el diábolos, això és, «el que desuneix i calumnia»), ans com a genis de la natura (daemones), potencialment perillosos però vinculats als ritus de renovació estacional, esperits tel·lúrics sovint benèfics per a l'home. El cristianisme va posar-los tots en un mateix sac, però les festivitats més arcaiques i tossudes singularitzen aquesta espècie de divinitat inferior, estretament unida al món vegetal, amb el mite de l'home primigeni i altres personatges silvestres de l'imaginari tradicional, com el Basa-Gizon i el Basa-Jaun èuscars o els mateixos Zanni de la commedia dell'arte, un dels quals, rebatejat a França com a Arlequí, deu el seu nom precisament al personatge folklòric Hellequin, una mena de geni boscà o d'home salvatge d'antics ressons que encapçalava el seguici dels morts que apareixien en cavalcades nocturnes.


Bibliografia

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar

 

CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar

 

MAE
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

Carregant...
x