Logo Institut del Teatre

Redactor: Montserrat Palau Vergés

Contingut

Els balls parlats són un component primordial del teatre popular que històricament es donà arreu del nostre país en l'època medieval i en la moderna i que va tenir un especial conreu a la zona del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i tot el Penedès i el Garraf, per bé que s'estengueren també fins al Priorat, el Maestrat i el Vallès. A diferència d'altres mostres de teatre popular català, com els misteris valencians o les consuetes mallorquines, no només tenien als carrers i les places el lloc d'execució durant els seguicis, sinó que la música, la dansa i la coreografia hi eren tan fonamentals com la dramatúrgia, el text i la representació.
No va ser, però, fins al segle xx que es va diferenciar entre els balls que només eren danses amb unes coreografies fixades, dels que incloïen també la paraula i la dramatització. Diversos autors des de la segona meitat del segle xix es van referir a aquestes mostres espectaculars —Joan Mañé i Flaquer, Antoni de Bofarull, Josep Pin i Soler, Josep Aladern, Manuel Milà i Fontanals, Josep Yxart, Antoni Insenser, Pere Grases, Francesc de Paula Bové, Aureli Capmany, Joan Amades i Josep Romeu i Figueras— utilitzant denominacions diverses: balls de parlament, quadres dramàtics, danses històriques, comèdies de sants o, fins i tot, actes sacramentals. Amb el I Congrés de Balls Parlats, celebrat a Tarragona el 1990 a partir dels estudis elaborats en les primeres dècades de la democràcia, paral·lels a la recuperació de la festa tradicional i popular, s'arribà al consens d'una denominació conjunta: balls parlats.
Sota la denominació de ball parlat s'apleguen costums representatius i espectaculars específics resultat de diverses tradicions dramàtiques i de diverses formes de teatre de carrer, tant d'origen litúrgic com profà. Tots, però, mantenien els mateixos elements comuns: tenien música pròpia; es ballaven seguint un esquema molt simple; el text parlat era en vers; els diàlegs s'estructuraven de manera molt esquemàtica; es representaven de manera itinerant per carrers i places, tot i que l'escenificació completa s'executava en un indret concret, el mateix cada any; el vestuari era simple i representatiu; l'escenografia era molt senzilla, i tots, tal com marcaven les prohibicions eclesiàstiques, eren representats només per homes. Hi havia un altre element comú en tots aquests balls: la presència d'un o més diables que, a més d'efectuar els parlaments inicials o, més sovint, finals, obrien espai entre el públic en la itinerància i, especialment, el marcaven en el moment de representació dels parlaments.


Evolució

Al segle xiv trobem ja diverses danses gremials integrades en processons com les de Corpus o dedicades a honorar sants patrons o patrones, i també en seguicis populars de les comitives de rebuda o homenatge d'autoritats civils i eclesiàstiques. Aquestes danses o entremesos van prendre el nom de ball a la Catalunya Nova i van augmentar-ne la presència entre els segles xv i xvii. Si, en un principi, la paraula —el text— hi té poca importància, amb els anys els elements del seguici popular festiu van obrint-se cada vegada més a la inclusió dels diàlegs, a l'explicació d'històries, a la narració de fets —tan aviat reals com llegendaris o de ficció. Aquesta evolució es fa patent al segle xvii, esclata arreu al xviii i viu el darrer apogeu al xix. Molts d'aquests balls es van recuperar a partir de la democràcia de finals del segle xx i són un dels elements característics i essencials dels seguicis i festes populars.
Els balls, pel contingut de la història, simbologia dels personatges, accessoris i escenografia, eren o bé de caire profà o bé religiós. Entre els balls profans n'hi havia que provenien de ritus agraris precristians —com el ball de pastorets—; d'altres sorgien a partir d'episodis històrics i bèl·lics —el ball de turcs i cavallets o el ball de los voluntarios de África—; d'altres, també, es creaven com a crítica satírica dels costums socials —el ball de criades o el ball de malcasats. Entre els religiosos cal esmentar-ne una munió de caire bíblic i, sobretot, hagiogràfic. Molts dels balls religiosos escenificaven un episodi historicollegendari local i servien per explicar al poble la vida i miracles del seu sant patró o patrona. Tal com es pot comprovar a partir dels textos conservats i de les mostres actuals, hi ha balls parlats d'origen clarament medieval, com el Ball de Diables, evolució de l'antic Ball de sant Miquel. N'hi ha d'altres que, partint de l'esperit de la Contrareforma i del barroc, neixen molt més tardanament —als segles xviixviii i fins i tot el xix—, ja sigui per explicar vides de sants —com el torrenc Ball de Santa Rosalia— o el naixement de devocions religioses —com el Ball del Sant Crist de Salomó—, ja sigui per explicar fets històrics —com el Ball de Serrallonga—. N'hi ha, també, que són una evolució moderna i popularitzant de les farses antigues, en els quals la sàtira és el motor narratiu —com el Ball de Dames i Vells—. Els més moderns són el pas al teatre de carrer de temes que havien esdevingut molt populars a través de romanços editats i distribuïts profusament, el que es coneix com la literatura de «canya i cordill» —com el Ball de Sebastiana del Castillo—. 


Actualitat

El model festiu català va canviar durant les primeres dècades del segle xx, però algunes d'aquestes mostres es van mantenir, en algunes localitats també durant la dictadura franquista, tot i que una àmplia majoria s'havia perdut. En el procés democràtic de la Transició, les festes populars van recuperar i potenciar aquestes mostres com un dels components bàsics. Els balls parlats tornen a tenir un paper destacat en els seguicis populars, en processons o cercaviles, i configuren un model de festa distintiu i característic de la majoria de ciutats i pobles de les comarques meridionals de Catalunya.


Bibliografia
  • Bertran, Jordi. Santa Tecla. Les festes de Santa Tecla: identitats tarragonines. Tarragona: Arola, 2004.
  • Bohigas, Pere. Folklore del Penedès. Vilafranca del Penedès: Vilatana, 1993.
  • Diversos autorsAbecedari de la festa major de Vilafranca del Penedès. Vilafranca del Penedès: Vilatana C.B., 1997.
  • Palau, Montserrat; Sunyer, Magí (eds.). Els balls parlats a la Catalunya Nova (Teatre popular català). Tarragona: El Mèdol, 1992.
  • Sadurní, Pere. Folklore del Penedès. Vol. II. Sant Sarduní d'Anoia: Fundació Caixa Penedès, 2001.

Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar

 

CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar

 

MAE
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

Carregant...
x