Teatre assumpcionista

Com a correlat de la Passió de Crist, la devoció cristiana medieval va confegir el drama de la Mort i Assumpció de Maria, una narració apòcrifa sustentada per la tradició i el fervor popular envers la Mare de Déu, episodi que no va ser declarat dogma de fe fins al 1951. La cultura catalana va tenir una activitat pionera en el context escènic de l'Europa medieval a l'hora de dramatitzar els moments finals de la vida de la Mare de Déu i la seva pujada al cel i coronació gloriosa, d'una banda per la primícia de textos teatrals conservats —un en llatí i tres en català— i, de l'altra, per la continuada pràctica escènica tradicional.

Les representacions assumpcionistes s'originen a l'interior del temple al segle XIII a partir dels actes litúrgics que, amb expressius rudiments dramàtics, se celebraven el dia de la festivitat de l'Assumpció (15 d'agost); actes que, com la processó de l'enterrament de la Verge i el parament del llit mortuori, han perviscut sota diferents formes fins als nostres dies. L'únic exemple conegut a Europa de drama litúrgic en llatí sobre tema assumpcionista es representava al monestir de Santa Maria de l'Estany (bisbat de Vic), una peça estrictament monàstica confegida sobre el model de la resurrecció de Crist que segueix fil per randa els trops dialogats de la més antiga dramatització cristiana, la «Visitatio Sepulchri» o de les Tres Maries, amb la seva característica posada en escena a l'entorn de l'altar, com es descriu al processoner d'aquell monestir, de mitjan segle xiv. També en l'àmbit litúrgic cal considerar les processons celebrades el dia de l'Assumpció, consistents en el transport de la llitera de la Mare de Déu morta per part de dotze preveres disfressats d'apòstols, bé en la intimitat del claustre o a l'interior del temple (les més antigues), bé ocupant litúrgicament la ciutat en els seguicis urbans que proliferen a partir de mitjan segle xv, com es documenta àmpliament a Mallorca, Perpinyà, Tortosa, Cervera, València, Tarragona, Vic o Girona.

En el terreny pròpiament dramàtic, la primera obra teatral conservada íntegrament en llengua catalana és la Representació de l'Assumpció de Madona Sancta Maria de Tarragona, representada a l'aire lliure en dues jornades i amb una articulació pròpia de la festa urbana. Els seus 675 versos eren dits per una cinquantena de personatges, degudament abillats, que circulaven pels diferents llocs escènics que conformaven l'escenari múltiple orientat de l'oest infernal a l'est celeste, passant pels espais terrestres propis dels jueus i de Maria, en un desplegament horitzontal.

Ben diferent és el Misteri de l'Assumpció de la Catedral de València, creat cap a 1425 per ser representat pels eclesiàstics i escolans dins la Seu, amb un Paradís emplaçat en altura, al cimbori, des del qual davallaven els personatges celestes mitjançant màquines aèries, com la «peanya de l'àngel» i l'«araceli» de Crist i l'Assumpta. L'espai terrestre es desplegava entre el cor, situat al mig de la nau, la via sacra i el presbiteri, i amb l'ús escènic de les capelles més visibles de la girola. Al centre s'alçava el cadafal de Jerusalem amb la casa de Maria i la Vall de Josafat, just a sota del cimbori, agençat per rebre els ginys celestes. El manuscrit que custodiava la peça, avui extraviat, no recollia el misteri sencer, ans únicament el rol de Maria, amb els 167 versos del seu parlament, a més dels versos inicials de la resta dels personatges en un total de 52; tot plegat, però, ben fornit d'unes riques didascàlies que ens permeten de resseguir, pas per pas, gairebé la totalitat de l'acció dramàtica. Això indica que no només era el quadern de l'intèrpret que feia de Maria, ans del director de l'acte escènic, un doblet que constitueix una tipologia única en les mostres de manuscrits teatrals de l'edat mitjana. Tot amb tot, es tractava de la representació assumpcionista més extensa en la nostra llengua, car la llargària del paper de la Verge, en proporció amb les altres peces conegudes, apunta a un drama de més de 800 versos. A més, presenta una superior qualitat poètica en consonància amb l'època d'esplendor literària que va caracteritzar la València del segle xv. D'altra banda, el plantejament escenotècnic d'aquest misteri va servir d'inspiració al Misteri Assumpcionista de Castelló (1497-1693), que només conservem en una traducció i adaptació a la moda barroca castellana del segle XVII feta poc abans de la seva prohibició, i al de la Catedral de Lleida (1498), que està ben documentat entre finals del XV i mitjan segle XVI, ambdós actes de dimensió vertical, amb la «cadira» de l'àngel i la de l'Assumpció. Però, sobretot, va ser el model escènic directe del Misteri o Festa d'Elx, creat cap a 1475, remodelat al llarg del segle XVI, i que s'ha anat representant ininterrompudament cada agost fins que als nostres dies ha estat declarat patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO (2001) com a veritable unicum del teatre religiós medieval.