Teatre Líric Català-Espectacles i Audicions Graner

La idea de posar en marxa temporades estables de teatre líric en català sorgí de la iniciativa del compositor Enric Morera, qui, en retornar de la seva estada a Brussel·les, va adonar-se que l'oci i l'espectacle barceloní estaven dominats per la sarsuela en castellà, llavors molt activa i inspirada. Intents anteriors com el de Clavé (L'aplec del Remei, 1859), Rodoreda (La nit al bosc, 1883) o d'altres de més distingits, com el mateix Felip Pedrell, no havien pogut fer front al repertori en castellà. Morera havia intentat l'èxit amb repertori líric en català amb obres de certa rellevància, com La fada (1897) o L'alegria que passa (1898), amb la col·laboració de Santiago Rusiñol. Esmerçant cabals propis i familiars, el 1901 va llogar el teatre Tívoli i hi va plantar una temporada que va ocupar els mesos de gener i febrer amb obres d'autors diversos i resultat desigual. S'hi van oferir: L'alegria que passa (Morera-Rusiñol) (estrena, 12 gener), Les caramelles (Morera-Iglésias) (12 gener), Colometa, la gitana (Lapeyra-Vilanova) (12 gener), Cors joves (Morera-Iglésias) (15 gener), La reina del cor (Morera-Iglésias), La Rosons (Morera-Mestres) (28 gener), L'adoració dels pastors (Morera-Verdaguer) (1 febrer), Trista aubada (Bartolí-Folch i Torres) (8 febrer), El llop pastor (Gay-Marquina) (13 febrer), L'aligot (Morera-Capdevila) (20 febrer), Cigales i formigues (Morera-Rusiñol) (20 febrer), La nit de Nadal (Morera-Jordà) (20 febrer) i Picarol (Granados-Mestres) (23 febrer).

La resposta del públic no fou l'esperada, atesa la tradició sarsuelística castellana existent en els ambients de l'espectacle. Morera hi havia esmerçat un gran esforç demanant obres i posant-se ell mateix a la feina. Tanmateix, el 1905 hi tornà amb l'ajut del pintor Lluís Graner, que a la Sala Mercè feia unes projeccions sonoritzades i que havia demanat la col·laboració de Morera per presentar-hi espectacles lírics. Amplià els espectacles al Teatre Principal en un programa que es denominà Espectacles-Audicions Graner i que ocupà tres petites temporades:

Temporada 1905-1906. El comte Arnau (Morera-Carner) i La fustots (Schumann-Carner) (12 octubre 1905), La matinada (Pedrell-Gual) (27 octubre 1905), La dona d'aigua (Pecanins-Costa i Llobera) (8 novembre 1905), El miracle del Tallat (Morera-Carner) (27 novembre 1905), La nit de Nadal (Joan Lamote-Casas i Amigó) (24 desembre 1905), L'alegria que passa (Morera-Rusiñol), Els tres tambors (Morera-Gual) i La barca (Morera-Mestres) (9 feberer 1906), Picarol (Granados-Mestres) (2 març 1906), La Rosons (Morera-Mestres), La presó de Lleida (Pahissa-Gual) (16 març 1906), Fra Garí (Morera-Viura) (20 abril 1906), La sardana dels promesos (Esquerrà-Morató) (11 maig 1906) i Donzella que va a la guerra (Marraco/Lambert-Montoliu) (18 maig 1906).

Temporada 1906-1907. Nit de reis (Morera-Mestres) (20 setembre 1906), La dama d'Aragó (Esquerrà-Morató) i Festa completa (Freixas-Palma) (28 octubre 1906), Gaziel (Granados-Mestres) i Permeti'm (Esquerrà-Puiggarí) (2 novembre 1906), Les calderes de Pere Botero (Esquerrà-Morató (23 novembre 1906), El país de vano (Les calderes de Pere Botero), (Sadurdní-Mestres), Innocència (Grant-Aulés), La rambla de les flors (Vilar-Pitarra) (30 novembre 1906), La santa espina (Morera-Guimerà (19 desembre 1906), La resurrecció de Llàtzer (Morera-Guimerà) (15 març 1907), La reina dormida al bosc (3 maig 1907), Joves i vells (Ferrer-Fuentes) (17 maig 1907).

Temporada 1907-1908. Joan de l'ós (Morera-Mestres) (27 setembre 1907), Les roselles (Esquerrà-Jordà) (octubre 1907), El fill del rei (Argelaga-Marinel·lo), A peu pla (Alfonso-Aulés), Rodamon (Freixas-Nogueras Oller), No diguis blat (Borràs de Palau-Aulés), Els gendarmes o qui vigila no dorm (Sadurní-Morató) (novembre 1907), T'estimo (Esqeurrà-Puiggarí), La festa deles donzelles (Esquerrà-Rivas i Nonell) (desembre 1907), El portal de Betlem (Morera-Esquerrà Prats) (gener 1908), La reina vella (Morera-Guimerà) (16 gener 1908), Vora el mar. El miracle de Santa Agnès (Alfonoso-M.Ayarbe-Vilaregut) (febrer 1908), El testament de n'Amèlia (Karr-Via), Parada i taverna (Figueres-Boter) i La llar (Bartolí-Brossa) (abril 1908).

L'experiència, si bé més sistemàtica i continuada que la primera edició del 1901, tampoc no reeixí a mantenir-se, en especial per la marxa inesperada del pintor Graner a Amèrica del Sud. Si bé Morera havia marxat a l'Argentina per complir alguns encàrrecs musicals, el 1910 F. Montserrat i Ayarbe van organitzar una altra temporada lírica en català al Teatre Español del Paral·lel amb obres com La reina vella, La Santa Espina, La reina del cor, La barca i Les roselles. Al Teatre Granvia es feren La festa major de Manau i Cassademont, Vila calmosa d'Artís i Oró, La presó de Xauxa d'Apel·les Mestres i Joan Borràs de Palau, La Santa Espina, La nit de reis i Flor tardana. La crítica també lamentà l'escassedat de les dues temporades.

De retorn a Barcelona, Enric Morera continuà la seva tasca de foment del teatre en català i en els primers anys vint va estrenar algunes obres de referència per l'èxit aconseguit, com Andreu el navegant i Don Joan de Serrallonga, en alguns casos amb més de dues-centes representacions.

Altres autors se sumaren a la iniciativa, entre els quals Rafael Martínez Valls, que amb Cançó d'amor i de guerra (1926) i La legió d'honor (1930) va assolir grans èxits. Però les circumstàncies polítiques derivades de la repressió de la dictadura de Primo de Rivera i el clima complex de la República estroncaren les iniciatives.

Els diversos intents de crear temporades estables de teatre líric en català derivaven de l'intent de fer un repertori propi que tingués un atractiu similar al que es creava entorn del repertori sarsuelístic en castellà, a partir del convenciment que calia fer front a un determinat mal gust importat i fomentar les pròpies tradicions i creativitat catalanes. Enric Morera en fou el principal baluard, assolint un muntant entorn de les cinquanta obres líriques, algunes de les quals de veritable èxit. La població, però, no respongué a l'entusiasme esmerçat malgrat la suma d'esforços de compositors i llibretistes que les diverses propostes van suposar.

Aviñoa, Xosé. La música i el Modernisme. Barcelona: Curial, 1985.