Teatre document

El teatre document és hereu del teatre històric i, també, en la forma i el contingut, és una radicalització del teatre realista i el teatre èpic. Pel que fa a la forma, busca l'objectivitat i la informació directa: ni persegueix la deformació expressionista, ni el recurs irònic, ni la farsa, ni, menys encara, la paràbola èpica o distanciadora. El teatre document es fonamenta en el document històric. No inventa, ni suggereix ni ficcionalitza cap realitat observable, sinó que descriu i presenta els documents que informen i clarifiquen el fet històric que es dramatitza. Pel que fa al contingut, el valor de veritat històrica que atorga el document fa més incontestable i irrefutable la realitat que es mostra a l'escena. El teatre document pretén mostrar la realitat sense cap ficció ni intermediari, tal com fou o tal com la documentació històrica explica i interpreta. En aquesta funció de selecció de material i documentació, i en el procés d'ordenació i construcció, es pot predeterminar, però, la intencionalitat amb la qual l'autor s'acosta a aquest material. Hi haurà, també, com en tota manifestació creadora i artística, manifestacions més híbrides o obertes, però n'hi haurà de més ortodoxament rígides, que seran les que, com sempre, establiran i definiran el model. Com el teatre èpic, té un origen europeu i germànic i, entre els autors i obres més assenyalats, destaquen R. Hochhuth amb El vicari, R. Kippard amb El cas Oppenheimer i, principalment i amb més projecció entre nosaltres, Peter Weiss, de qui ha estat traduïda bona part de la seva obra, entre la qual cal assenyalar, amb títol abreujat, Marat/Sade i El discurs sobre el Viet-Nam.

L'eix central del desenvolupament del teatre document a Europa són els anys seixanta. Dins la dramatúrgia catalana hi ha, també, una pràctica i presència del teatre document, tot i que amb intensitats diferents i característiques pròpies, que tant van d'una relativa presència del document com a element de situació d'obra a un ús més intencionat i determinant de la documentació com a element estructurant d'obra. El teatre de Maria Aurèlia Capmany recull i explicita, per exemple, aquesta doble actitud i possibilitat. Dos altres noms destacats en la dramatúrgia catalana són els de Ricard Salvat i Feliu Formosa.

Maria Aurèlia Capmany. El juny del 1965 Maria Aurèlia Capmany estrenà, dirigida per Ricard Salvat, Vent de garbí i una mica de por a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual per celebrar els cinc anys de l'escola. Vent de garbí... incorpora fonts documentals entrellaçades a una ficció històrica, amb la qual cosa l'ús del document hi és, però com a contextualització històrica d'una ficció dramàtica. Els documents ajuden a situar el temps històric de l'acció però ni la determinen, com ho fa el veritable teatre document, ni l'expliquen. Per això es pot considerar com un pas previ cap a l'obra de la mateixa autora que és l'exponent més clar, ric i representatiu del teatre document catàlà: Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. Vent de garbí... té tres actes, l'acció dels quals, d'una manera temporalment regressiva, passa a Cadaqués l'estiu del 1968, a Sitges l'estiu del 1936 i a Caldetes l'estiu del 1909. Tres llocs representatius de l'estiueig de la burgesia catalana en tres moments històrics diferents. L'obra pretén mostrar la inacció o irreponsabilitat històrica d'aquesta classe social en tres dates històriques assenyalades: el 1968, any del maig francès; el 1936, inici de la Guerra civil, i el 1909, any de la Setmana Tràgica. La lectura de documentació diferent ens situa en cada un dels tres moments històrics. Preguntes i respostes... és molt més clarament un testimoni del teatre document. Com assenyala el títol, l'obra havia de proposar prou arguments i informació per aclarir-ne els motius i saber qui fou l'instigador o instigadors de la mort de Francesc Layret. Preguntes i repostes creuades entorn d'una taula per a gent del tot anònima que, prenent personalitats diverses, van descabdellant tot el procés per saber qui fou l'assassí de Layret, advocat dels obrers de Catalunya, i per poder explicar com la mà executora foren uns pistolers del Sindicat Lliure, instrumentalitzats pel governador civil, el general Martínez Anido, i la patronal, que impulsà la creació de l'esmentat sindicat.

Ricard Salvat. L'especificitat de la història catalana fa que no sempre el que es pot conceptualitzar com a teatre document tingui el referent social com a eix principal i que el cultural també tingui força importància. Ho podem considerar com un tipus de teatre document que pretén recuperar la memòria històrica en un moment (anys seixanta-setanta) en què aquest concepte ni tan sols estava plantejat tal com avui s'entén, però que demanava el mateix: recuperar una memòria històrica i cultural que el franquisme havia esborrat. En tot cas, la documentació que s'utilitza té una finalitat doble, i aquest és el sentit dominant de la trilogia documental de Ricard Salvat formada per Adrià Gual i la seva època (1967), Salvat Papasseit i la seva època i la prohibida i no representada obra en gallec, Castelao e a sua època (1968). La suma de totes tres dona un fris històric i cultural que abraça del 1888, any d'inauguració de l'Exposició Universal de Barcelona, a la Guerra civil. Els debats i la dinàmica dels moviments culturals es contraposen amb els fets polítics del període. L'alternança dels dos nivells dóna la totalitat de l'obra.

Feliu Formosa. Formosa és, recordem-ho, el primer introductor de Brecht a Catalunya amb una lectura de L'excepció i la regla feta a la Universitat de Barcelona l'any 1958. L'any 1965 dirigí i estrenà l'espectacle L'encens i la carn (teatre popular europeu dels segles XV i XVI) sobre textos d'autors clàssics. I el 27 de març del 1969, als Amics de les Arts de Terrassa i amb dramatúrgia seva, estrenà Cel·la 44 (cinc anys de la vida i l'obra d'Ernst Toller). Cel·la 44, com el mateix Formosa precisa, és «una peça documental sobre uns fets històrics». Cel·la 44, el número de la cel·la on Toller estigué empresonat del 1919 al 1924 després del fracàs de l'efímera República de Munic, es construeix a partir de cartes i de la dramatúrgia sobre tres obres de Toller, Els destructors de màquines, Home-massa i Hinkemann, més textos de l'activista russa Rosa Leviné, i pretén convertir-se, també segons Formosa, «en una reflexió sobre la problemàtica de la revolució socialista» i en una anàlisi que ens introdueixi «en el gran tema del nostre segle, el tema de la revolució». Així, en el primer acte presenta, seguint la primera obra de Toller, de títol prou eloqüent, tot el que significà la mecanització del treball per a la classe obrera i les reaccions que motivà. Per una banda, una clara voluntat de destrucció de les màquines per evitar la pèrdua de llocs de treball, mentre que l'altra actitud defensava que la mecanització ha d'ajudar i estar al costat de les forces del treball. La segona part de Cel·la 44 es basa en la dramatúrgia de la segona obra de Toller, Home-massa, i té com a protagonista Rosa Levine, activista revolucionària russa i testimoni de la revolució socialista alemanya del 1919, mentre que, a la tercera part, la dramatúrgia sobre la tercera obra, Hinkemann, mostra una biografia simple d'un personatge en el que cal considerar, tot i les grans dificultats, com un cant a la lluita obrera. La personalitat d'Ernest Toller com a escriptor i alhora activista polític compromés amb la República de Munic també interessà l'autor alemany Tankred Dorst, que l'any 1968, després d'una recerca amb documentació diversa, escrigué la seva obra Toller, que també cal considerar com una obra important dins del teatre document alemany.

Des de fa uns anys s'ha produït un ressorgiment del teatre document, amb un nombre considerable de creadors i companyies que opten per aquest gènere en les seves creacions.

Acosta, Luis. El drama documental alemán. Salamanca: Universidad de Salamanca, 1982.

Domenech, Ricardo. «El teatro-documento». A: El teatro, hoy. Madrid: Edicusa, 1966, p. 33-38.

Garcia Seguí, Alfons. «Pròleg». A: Salvat, R. Salvat Papasseit i la seva època. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 5-13.

Graells, Guillem-Jordi. «Presentació». A: Capmany, M. A. Preguntes i respostes sobre la vida i la mort... 3a ed. Barcelona: Institut del teatre, 1992, p. 5-9.

Oliva Herrer, M. de la O. Drama y narración: el teatro documental de Peter Weiss. Valladolid: Universidad de Valladolid, 2007.

Serra, Eva. «Introducció històrica». A: Formosa, Feliu. Cel·la 44. Cinc anys en la vida i obra d' Ernst Toller. Barcelona: Edicions 62, 1970, p. 7-14.