Teatres d'estiu

A Barcelona, el fenomen dels teatres d'estiu va començar amb l'aparició dels jardins que es van obrir, als anys quaranta del segle XIX, al voltant del passeig de Gràcia, aleshores encara per urbanitzar. Els jardins d'estiu van ser instal·lacions recreatives per tal de donar als barcelonins un espai d'esbarjo fora de la muralla. Habitualment tenien atraccions (ocellaires, diorames, muntanyes russes, etc.), glorietes, quioscs de música, cafès, restaurants, salons i teatres temporals.

Del 1853 al 1861, en el perímetre d'alguns dels principals jardins —Tívoli, Nimfa, Camps Elisis, Euterpe—, van aparèixer, a prop dels cafès, petits escenaris a l'aire lliure i uns primitius «salons» molt senzills i elementals. Generalment es tractava d'envelats de perímetre rectangular o circular, oberts en els seus costats i decorats en algun cas amb llums i cistells de flors que penjaven dels bastidors de fusta. Balls corejats i vetllades musicals eren els primers espectacles oferts en aquests «salons» que solament funcionaven en la temporada d'estiu.

A partir de 1865, aquestes estructures efímeres van començar a ser substituïdes per coberts de fusta tancats, de perímetre rectangular i amb teulada a dues aigües. L'escenari de vegades es realitzava en obra, però encara sense mesures estàndards: en alguns casos era molt poc profund, mentre que en d'altres ja es projectava pensant en l'ús dels bastidors d'una caixa escènica d'un teatre a la italiana. El repertori es va centrar en concerts i representacions teatrals de caràcter musical, però molt lleugers i d'entreteniment, espectacles de circ i varietats.

A part de les temporades d'òpera italiana i francesa, el repertori base dels teatres d'estiu del passeig de Gràcia eren les operetes còmiques, les comèdies bufes, les sarsueles catalanes i castellanes, el sainet, els vodevils i altres gèneres que en combinaven alguns dels suara esmentats. Quan una peça obtenia una bona acollida en els teatres d'estiu del passeig de Gràcia, tenia moltes probabilitats de saltar als escenaris de l'Odeon, l'Olimp, el Circ Barcelonès o el Romea en temporada d'hivern.

A partir de 1878 ja no es parla de teatres d'estiu i la gent els passa a denominar «teatres de l'Eixample». En efecte, a finals del segle els jardins havien anat tancant a poc a poc pel creixement urbà, i els teatres que sobrevisqueren ja no eren de fusta i, sobretot, tenien obert tot l'any i es llogaven com la resta a les societats recreatives, encara que la majoria van mantenir un tipus de programació més popular.

Casanovas i Esclusa, Lina. «Un espai de lleure a la Barcelona del segle XIX: els "Campos Elíseos"». A: Diversos autors. Història urbana del Pla de Barcelona. Actes del II Congrés d’Història del Pla de Barcelona, Barcelona, 6-7 de desembre de 1985. Vol. 2. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Institut Municipal d’Història, 1990, p. 229-247.

Castillo, Alberto del. De la Puerta del Àngel a la Plaza de Lesseps. Barcelona: Librería Dalmau, 1945.

Curet, Francesc. Historia del teatre català. Barcelona: Editorial Aedos, 1967.

Garcia i Domènech, Rosa Maria. «L’urbanisme de paisatge públic a Barcelona en la primera meitat del segle XIX». A: El Pla de Barcelona i la seva història. Actes del I Congrés d'Història del Pla de Barcelona, celebrat a l'Institut Municipal d'Història els dies 12 i 13 de desembre de 1982. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1984, p. 325-340.

Morell i Montadí, Carme. El teatre de Serafí Pitarra: entre el mite i la realitat (1860-1875). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.