Gran part de la creació escènica contemporània està ocupada a formular altres maneres de mirar i de pensar. És necessari produir pensament crític, la qual cosa és crucial per a la societat d’avui dia. Cal explorar nous contextos capaços d’encabir tot allò que encara no sabem, tot allò desconegut, impensat; tot allò que encara està per descobrir.
Les arts escèniques contemporànies es conformen i es construeixen cada cop més al voltant de la hibridació, fruit de la confluència de llenguatges, disciplines, estètiques i materials de diversa naturalesa. I en aquesta construcció polimòrfica, apareix un artista que, lluny de pretendre confirmar el que ja existeix, adopta el rol d’investigador tot buscant camins i metodologies que aportin nou coneixement; és a dir, que innovin. No és una tasca senzilla decidir on i quan es produeix o estaria bé que es produís la innovació en les arts en viu, per això és important contextualitzar-la i precisar-la.
Sorgeix, doncs, un neguit: com fixar i comunicar aquests processos de manera que el coneixement que aporten pugui conformar materials de referència per a altres projectes artístics? Sovint no existeixen sistemes obvis o mètodes clars per transmetre tot aquest nou saber.
En les passades edicions de l’Scanner, es va anar traçant un full de ruta per definir acuradament la pràctica com a recerca en el camp de les arts en viu i veure com aquesta es podia incorporar a les diverses activitats i àrees de l’Institut del Teatre. Això es va plantejar en dos sentits: indirectament, des del punt de vista pedagògic, incorporant la pràctica com a recerca com una nova filosofia per a l’aula i, directament, aplicant aquesta pràctica als processos artístics o de recerca. D’aquell debat va sorgir la consciència que la recerca pot nodrir i impulsar la creació artística en el camp de les arts en viu. Quines han estat les formulacions més fructíferes que han sorgit d’aquesta relació? Quines idealment haurien de sorgir?
És per això que volem dedicar l’Scanner 2018 a establir algunes possibilitats, algunes hipòtesis, per delinear un mapa amb fórmules, més o menys estructurades, sobre com fixar les metodologies de recerca aplicades a la pràctica escènica.
