Logo Institut del Teatre
Subtítol: Comèdia en cinc actes i deu quadres
Autor/s: Santiago Rusiñol
Local estrena: Teatre Victòria (Barcelona)
Data estrena: 12-5-1917
Lloc publicació: Barcelona
Editorial/s: Antoni López, editor
Data publicació: s. d.
Redactor/a: Joan Martori
Descripció

Amb clau humorística i amb el to distanciat que atorga la ironia, l'obra presenta quatre generacions del llinatge dels Esteve. Es tracta del retaule d'una família de la menestralia del barri de la Ribera de Barcelona. Una nissaga que funda i manté La Puntual, la botiga de vetesifils que actua com a eix vertebrador de la vida familiar i que centra, fins al paroxisme, tota la seva atenció. Com a fruit del matrimoni entre el senyor Esteve i la senyora Tomasa, en la quarta generació dels Esteve, neix una criatura peculiar, els trets físics de la qual significativament el diferencien dels seus predecessors a qui, bo i trencant amb la tradició, no se'l batejarà amb el nom d'Esteve, sinó amb el de Ramonet. Amb el pas dels anys aquest renuncia a continuar amb la missió comercial dels seus avantpassats, la de liderar La Puntual, tot seguint, per contra, la seva vocació d'artista. Finalment, arran de la mort de l'avi, es materialitza a escena una reconciliació entre posicions enfrontades. Ramonet ha pogut fer l'escultura del sepulcre perquè el pare ha pagat el marbre. Aquest pacte simbòlic que es produeix en el final de l'obra manifesta la conciliació entre dues concepcions contraposades: la de l'artista modernista i la del seu entorn social.


Significació

Santiago Rusiñol concebé l'obra primerament com una novel·la, que publicà el 1907. Paral·lelament l'editor Antoni López donà a conèixer una auca amb el mateix títol composta per rodolins de Gabriel Alomar i dibuixos de Ramon Casas.

A l'hivern del 1908 Rusiñol hauria aprofitat un dels seus freqüents viatges per iniciar la versió teatral de l'obra, que hauria enllestit el 1909. Hi introduí un tractament del protagonista menys irònic i més elegíac que no pas el que trobem a la novel·la. El temps de la comèdia atansava els fets als referents autobiogràfics del seu autor. Al mateix temps, Rusiñol hi relaxava les posicions bel·ligerants que, d'una manera més o menys agressiva, havia defensat en les idees programàtiques expressades en els seus discursos a les festes modernistes de Sitges i en obres anteriors, pel que fa al conflicte entre la cosmovisió del «burgès fenici», d'una banda, i la nova religió de l'art, de l'altra.

La comèdia de Rusiñol trigà uns anys a posar-se en escena, desestimada en diferents ocasions per raons pressupostàries. El 1912 estigué a punt d'estrenar-se al Teatre Espanyol del Paral·lel, gestionat pel Sindicat d'Autors Dramàtics de Catalunya, una iniciativa de municipalització teatral que presidien Àngel Guimerà i Ignasi Iglesias. Tampoc no gosà muntar-la Ramon Franqueza, l'empresari del teatre Romea, per por de no rendibilitzar els costos de producció d'aquell muntatge.

L'auca del senyor Esteve finalment s'estrenà al Teatre Victòria de l'avinguda del Paral·lel (12-5-1917). Fou tot un èxit de públic i de crítica. Els responsables de l'escenografia van ser Salvador Alarma, Maurici Vilomara i Oleguer Junyent —qui també s'encarregà del vestuari—, els tres escenògrafs de més anomenada en la Barcelona del moment. Les prèvies que s'havien publicat a la premsa havien anunciat l'aparatós muntatge. L'èxit de públic comportà que, amb motiu de la cinquantena representació (18 de juny de 1917), Rusiñol orquestrés una operació de màrqueting amb un reclam que acabà mobilitzant tota la ciutat. L'autor encapçalà la processó del Corpus que forma part de l'obra, afaitat per a l'ocasió, tot seguit d'una comitiva formada per les personalitats més significatives de la vida cultural i política de Barcelona, els moviments en escena de la qual havien estat dirigits per un altre home de teatre, Josep Santpere. Amb aquell muntatge, Rusiñol havia arribat al punt més àlgid de la seva carrera. A partir de la creació del senyor Esteve havia construït un mite, el del creador de la Barcelona i per extensió de la Catalunya, modernes. Una altra cosa ben diferent fou l'evolució posterior de la significació del personatge del senyor Esteve en l'imaginari col·lectiu.

L'auca del senyor Esteve ben aviat passà a formar part del repertori de referència. De tots els muntages posteriors a la seva estrena cal destacar el que l'ADB, a través de «L'alegria que Torna», aquella iniciativa anual que contribuïa a consolidar l'estructura i la continuïtat de la institució, posà en escena al Gran Teatre del Liceu (4-6-1956). Atès el caràcter emblemàtic de l'obra i les virtualitats escèniques que conté, aquell muntatge possibilità que la flor i nata del patriciat de la ciutat hi participés com a figurant en les escenes multitudinàries. L'ADB hi desplegà una eficient estratègia per tal d'atreure d'aquesta manera els sectors del poder polític i social de la ciutat, refractaris a la catalanització del panorama teatral del moment. Es contribuïa així a la lenta recuperació i normalització del repertori teatral propi en un context de tímida i difícil represa en plena dictadura franquista.


Bibliografia
  • Batlle i Gordó, Ramon. «L'auca del senyor Esteve» Quinze anys de teatre català. Els teatres Romea i Novetats de 1917 a 1932. Barcelona: Publicacions de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, Edicions 62, Monografies de Teatre, 15, 1984, p. 27.
  • Casacuberta, Margarida. Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Barcelona: Curial-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997.
  • Castellanos, Jordi. «La religió de l'art a la terra del senyor Esteve». Avui, 14 juny 1981.
  • Formosa, Feliu. «L'auca del senyor Esteve de Santiago Russinyol [sic]». A: Guia de lectura catalana contemporània: Barcelona: Edicions 62, 1973, p. 177-183.
  • Gallén, Enric. «Santiago Rusiño». A: Molas, Joaquim (dir.). Història de la literatura catalana. Vol. 8. Barcelona: Ariel, 1986, p. 449-480.
  • Marfany, Joan Lluís. Aspectes del modernisme. Barcelona: Curial, 1975.
  • Martori, Joan. «Estudi preliminar». A: Rusiñol, Santiago. L'auca del senyor Esteve. Barcelona: Edicions 62, p. 9-41.
  • «La representació de L'auca del senyor Esteve al Liceu (Mirall d'un acte d'afirmació i seducció de la burgesia catalana en la Barcelona del 1956). L'Agrupació Dramàtica de Barcelona: entre el mite i la realitat. A cura de Francesc Foguet i Núria Santamaria. III Jornades de debat sobre el repertori teatral català. Lleida: Punctum/GRAE, p. 183-199.
  • Pla, Josep. Rusiñol i el seu temps. Barcelona: Editorial Selecta, 1955.
  • Rusiñol, Maria. Santiago Rusiñol vist per la seva filla. Barcelona: Aedos, 1950.

Fonts iconogràfiques

Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar

 

CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar

 

MAE
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

Carregant...
x