Josep M. Arnau

Dramaturg i polític, inicià la seva carrera dramàtica a Arenys de Mar, on organitzà i dirigí representacions al carrer de l'Església. Acabat el batxillerat es traslladà a Barcelona, on estudià Dret a la Universitat Central. El 1855 fundà la societat dramaticoliterària El Pireo, on s'impartiren classes de declamació, i a més es va editar la revista Las Candilejas. Durant aquests primers anys Arnau usà el pseudònim de Jeroni Tafanell.

Les seves primeres obres, escrites íntegrament en llengua castellana, foren representades als teatres a l'aire lliure del passeig de Gràcia: Fruta del siglo (1855), El castillo de los encantados (1863) i, particularment, la comèdia de màgia El mango de la sartén, que s'estrenà a El Prado Catalán, unes peces amb què pretenia triomfar en l'escena estatal.
El 1865 inicià la trajectòria en llengua catalana en formar part de la Societat La Gata, creada al Teatre Odeon, on estrenà Els banys de Caldetas (1864) i La pubilla del Vallès (1865), que esdevindrien grans èxits. Després estrenà de manera continuada al Teatre Romea: Sistema Raspall (1865), A l'altre món (1866), Un embolic de corda (1867) i, especialment, la reposició d'Els banys de Caldetas (1867) amb la companyia de Gervasi Roca, que obtingué un gran èxit de públic. A partir d'aquell moment escriví sainets en un acte seguint l'estil de Serafí Pitarra, a qui l'uní una estreta amistat i amb qui formà part de la tertúlia que tenia lloc periòdicament a la famosa Rebotiga d'en Pitarra. Quan Frederic Soler es féu càrrec del Romea, Arnau, juntament amb Josep Feliu i Codina i Conrad Roure, signà un document en què es comprometia a donar les seves obres al Teatre Romea durant tres anys, tot assegurant d'aquesta manera la continuació del repertori.

Els anys següents i fins al 1871 estrenà una dotzena de peces que el dugueren a la plenitud artística, totes pràcticament en català, malgrat que hi introduïa algun personatge que parlava castellà, un indiano o un militar, a causa que la censura obligava a escriure un teatre bilingüe. Entre 1869 i 1887 fou mantenidor dels Jocs Florals.

Xavier Fàbregas considerà Josep Maria Arnau com el màxim representant del costumisme teatral, sense influències romàntiques, sense efectismes i seguint una trama realista i senzilla. Aquests realisme s'aprecia en obres com Fotografies (1867), Un pollastre eixalat (1865), La pubilla del Vallès (1865) —un quadre de costums estrenat per Iscle Soler a l'Odeon que suposà un dels seus grans èxits i que fou representat durant 15 anys amb més de 200 representacions—, Les ametlles d'Arenys (1866) —estrenada al Romea el 1867 i representada arreu de Catalunya—, La mitja taronja (1868) —considerada la seva obra mestra i que es representà durant un temps simultàniament en tres teatres gràcies a una trama sentimental ben elaborada—, Les pubilles i els hereus (1869) i Les tres alegries (1869) —comèdia en un acte estrenada al Teatre Romea amb un repartiment en què figuraven Iscle Soler i Lleó Fontova, un altre dels seus grans èxits populars. El 1870 estrenà al Romea En el camp i en la ciutat.

Amb la Restauració borbònica (1870) inicià una carrera política i fou nomenat diputat provincial per Reial ordre del 30 de gener de 1870, deixant de banda la seva carrera dramàtica. Tot i així, el 1875 escriví Dones!, peça típica i tòpica sobre el món femení que no assolí l'èxit de les peces anteriors, també estrenada al Romea. El 1912, un any abans de la seva mort, se li va retre un gran homenatge a la vila nadiua en què participaren actors i escriptors que havien col·laborat en les seves obres i que valoraven la seva aportació al teatre català. El Sindicat d'Autors Dramàtics Catalans va reposar al Teatro Español de Barcelona dues de les seves millors comèdies, La mitja taronja i Les tres alegries.

Josep Maria Arnau va esdevenir un dels referents del teatre burgès de la segona meitat del segle xix i protagonitzà el pas del teatre en castellà i bilingüe a l'escrit només en llengua catalana, malgrat que no donà mai el pas cap al professionalisme i es dedicà al món de l'advocacia i la política. Participà en la Societat La Gata de Serafí Pitarra i donà nom al Teatre Arnau, famós local del Paral·lel barceloní on triomfà Raquel Meller.

Com escriví Xavier Fàbregas a Història del teatre català modern (Barcelona: Curial, 1972, p. 92-93): «Josep Maria Arnau és el millor representant del nostre teatre costumista i el que resta més incontaminat de la influència romàntica […] Les obres d'Arnau són d'un gran rigor tècnic; rarament li falla el mecanisme de les entrades i sortides dels personatges, i l'argument s'avança amb ritme segur sense escenes innecessàries. És ell qui introdueix al nostre teatre complicades escenes de comparseria […] El teatre de Josep Maria Arnau, escrit en vers heptasíl·lab, és, avui encara, un magnífic document per a conèixer l'actitud de la burgesia a casa nostra durant la segona meitat del segle passat».

1855. Fruta del siglo
1856. Casarse por carambola. Compañía El Pireo, Teatre Odeon
1863. El castillo de los encantados
30 novembre 1864. Els banys de Caldetas
1865. La pubilla del Vallès, A l'altre món i Sistema Raspall
1866. Les ametlles d'Arenys i Un embolic de cordes
1867. Els banys de Caldetas (reposició amb companyia de Gervasi Roca), Les ametlles d'Arenys (escrita el 1866), Fotografies
1868. La mitja taronja
1869. La pubilla i els hereus i Les tres alegries
1870. En el camp i en la ciutat
1871. A bordo i en terra
1875. Dones!. Teatre Romea

• Jorba, Manuel. «Aproximació al teatre de Josep Maria Arnau». A: Quaderns d’estudis arenyencs, Arenys de Mar, n. 8 (desembre 2000), p. 63-80.

• http://traces.uab.cat/record/48326