María de Ávila

Referent fonamental de la dansa acadèmica a Espanya, la llarga trajectòria professional de Maria de Ávila s'ha desenvolupat durant tot el segle xx en tres facetes dansístiques brillants: ballarina, mestra i directora de companyies. Tanmateix, el seu magisteri prolífic i excepcional ha estat el que li ha aportat més renom i visibilitat. Tot i que va passar bona part de la vida a Saragossa, ciutat que la va adoptar, va néixer a Barcelona en el si d'una família benestant que, d'entrada, no va acceptar gaire bé la matinera vocació de la filla. Va formar-se com a ballarina i va desenvolupar la major part de la carrera escènica a la capital catalana, gairebé sempre lligada al cos de ball del Gran Teatre del Liceu.

L'inici en la dansa (clàssica i espanyola) va començar a deu anys amb la mestra Pauleta Pàmies, també coneguda com "la Pauleta", qui, a més de regentar una escola privada al carrer de Sant Pau, exercia el paper de directora coreogràfica del cos de dansa del Liceu. Aquest vincle amb la mestra li va permetre d'accedir fàcilment a les produccions d'òpera i dansa que es representaven a les seves taules, en les quals va interpretar papers infantils, com el nen que surt del cigne a Parsifal o els esclaus negres d'Aïda. Va completar els estudis de dansa amb Antonio Bautista i Antonio Alcaraz, i de solfeig i guitarra amb Busoms i Tarragó respectivament.

L'inici com a professional al cos de ball del Liceu el va fer aviat i meteòricament, atès que el 1936 va ascendir a primera ballarina per substituir-ne la titular, que es trobava fora de l'Estat. Tot i que les actuacions al Liceu es van traslladar al teatre Tívoli després que esclatés la Guerra Civil, va continuar ballant fins que l'escalada creixent de bombardeigs la va fer abandonar temporalment l'escenari. Aleshores, aprofitant la inactivitat escènica, va estudiar amb Alexander Goudinov (ballarí rus establert a Barcelona cap al 1919) a la mateixa escola que la seva mestra, que ja era morta.

El 1939 Joan Mestres i Calvet, empresari del Liceu, va seleccionar-la perquè s'incorporés com a primera ballarina, juntament amb qui seria el seu gran company, Joan Magrinyà. Tots dos van participar en la reobertura del teatre ballant en l'òpera Goyescas d'Enric Granados. Van formar parella de dansa durant aproximadament deu anys al Liceu, amb gran reconeixement de crítica. Van actuar en altres escenaris, com el Palau de la Música, el Teatre de la Comèdia de Barcelona o els teatres Español i María Guerrero de Madrid, on solien oferir programes d'estil concert, una fórmula escènica molt típica de l'època que conjumina peces de dansa clàssica amb dansa espanyola i música. Van participar també en diferents recitals acompanyats d'altres ballarins, en gales, festivals i homenatges, a més de col·laborar en dos projectes escènics interessants: la Gran Compañía Española de Danza, un intent fallit de crear una companyia nacional (1943), i els Ballets de Barcelona (1951), en què Maria de Ávila va intervenir escassament.

Malgrat la gran compenetració i l'estreta vinculació professional, Magrinyà no va ser el seu únic partenaire en l'escena. María de Ávila va ballar amb Vicente Escudero el 1939 i va ser primera ballarina amb Alexander Goudinov a la Compañía Española de Ballets (1942). Dos anys després, el 1944, va actuar com a companya del ballarí francès Edmond Linval en diversos recitals de dansa i en dues conferències il·lustrades.

Sense que fos la seva primera experiència docent, perquè ja havia ajudat a la seva mestra a l'escola, el 1945 es va incorporar com a professora a l'Institut del Teatre de Barcelona fins al 1948. Aleshores va rebutjar una proposta per ballar a Nova York i va abandonar definitivament l'escena per contraure matrimoni amb l'enginyer saragossà José María García Gil, i es va traslladar a viure a Guadalajara. Durant aquell temps va néixer la seva única filla, Dolores García Gómez, i va viure dedicada a la família.

El 1950 es va instal·lar a Saragossa i va començar a impartir classes a casa seva fins al 1954, quan va decidir obrir un petit estudi de dansa al carrer del Coso, que va esdevenir, des de finals dels anys 60, un planter de diverses generacions de ballarins clàssics destacats. L'escola, regentada actualment per la seva filla, Lola de Ávila, es va traslladar a un local més gran del carrer Francisco de Vitora cap a l'any 1977.

El 1982 va fundar el Ballet Clásico de Zaragoza a partir d'un grup d'alumnes de la seva escola, i el 1983 en va deixar la direcció a Cristina Miñana per tal d'encarregar-se de les dues companyies nacionals (unificades sota la denominació Ballet Nacional de España), tasca que va dur a terme amb la idea de renovar i ampliar-ne els repertoris, fins al 1986. Després de dimitir, va tornar a l'escola de Saragossa, on va continuar la seva feina pedagògica. El 1989 va presentar al públic el Joven Ballet María de Ávila, però va tenir una trajectòria curta.

La llista d'alumnes formats a la seva escola amb carreres professionals dins i fora d'Espanya no passa inadvertida, tant per l'amplitud i versatilitat com pel fet que molts d'ells han estat ballarins destacats internacionalment o han desenvolupat trajectòries docents significatives, com un gran arbre genealògic que no para de créixer. A través de tots ells, el nom i el llegat de Maria de Ávila s'ha disseminat i ha aportat a la dansa clàssica espanyola un vigor fecund que palesa l'eficàcia del seu magisteri, tant per la qualitat tècnica com per l'excel·lència artística. Una tasca que ha fet realitat a partir d'una metodologia pròpia en què convergeixen elements i influències d'escoles diverses (francesa, russa i italiana), en què es combinen el rigor, la constància i una disciplina de treball gairebé devota.

Alguns dels seus alumnes han rebut importants guardons internacionals, com els primers premis d'Arantxa Argüelles (Festival Eurovisión de Joves Ballarins, 1985), d'Amaya Iglesias (Festival Eurovisión de Joves Ballarins, 1991) i de Gonzalo García Portero (Concurs Internacional de Lausanne, 1995). També ella mateixa ha format part de diferents tribunals en concursos a Espanya.

Ha rebut nombroses distincions des de les institucions més variades: espanyoles (Medalla d'Or de les Belles Arts el 1989, Gran Cruz de Alfonso X El Sabio el 2006 i Medalla de Oro al Mérito en el Trabajo el 2007); professionals (Maximino de Honor el 2004 i Medalla d'Or del Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 2009); comunitàries, provincials i locals (premi Santa Isabel el 1965, premi San Jorge de la Diputació Provincial de Saragossa el 1974, Medalla de Oro de la Ciudad de Zaragoza el 1982, premi Aragón el 1996, premi Heraldo a los Valores Humanos el 2010 i Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes de Madrid el 1998). A aquestes distincions s'han afegit diferents homenatges i reconeixements: pavelló aragonès de l'Exposició Universal de Sevilla el 1992, Asociación Cultural Por la Danza a la Gala del DID el 1993, Zaradanza i els seus alumnes al Teatre Principal de Saragossa el 1999 i Gobierno de Aragón l'any 2000. El 2006 el Conservatori Superior de Dansa de Madrid va adoptar el seu nom com a denominació específica, i el 2013 el Govern d'Aragó va crear el Centro de Innovación y Formación Educativa “María de Ávila”. Ha estat membre de nombre de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis de Saragossa des de 1979 (primera ballarina que ho aconsegueix), i el 2007 va passar a formar part del Consejo Superior de Enseñanzas Artísticas com a personalitat de prestigi reconegut.

Ballarina, mestra de dansa clàssica, directora de compayies.

• Elvira Esteban, Ana Isabel. Una aproximación a la danza académica en España: aportaciones artísticas y estéticas de María de Ávila. [Microficha]. Tesis doctoral. Madrid: UAM Ediciones, 2000.
• Elvira Esteban, Ana Isabel. «Re-Construir la historia. Referencias y referentes de la danza en la España del siglo xx. El caso de María de Ávila». La investigación en Danza en España 2012. Valencia: Ediciones Mahali, 2012, p. 13-23.
• Rioja, Ana. María de Ávila. Zaragoza: Diputación General de Aragón, 1992.
  

• Estudi de dansa María de Ávila
• Entrada a Enciclopedia aragonesa