Compositor i director
Fill d'una família mitjanament acomodada, el seu pare regentava un negoci de fustes i la seva mare fou una dona culta que sabia francès i tocava diversos instruments. Dins aquest ambient familiar, el petit Josep Anselm rebé les seves primeres nocions musicals. A sis anys va perdre la visió de l'ull dret, i l'altre li quedà greument afectat. Per aquest motiu va haver de reduir la seva formació escolar, que es degué principalment a la seva mare. Cap al 1838 el negoci familiar va patir un revés econòmic i els germans Clavé hagueren de posar-se a treballar fora de casa. Josep Anselm treballà de torner, però dos anys després hagué de deixar aquesta feina perquè la poca visió l'obligava a forçar la postura, fet que li provocà una malformació a l'espatlla.
Així doncs, la música esdevingué el seu mitjà de vida; començà a llogar-se per petits cafès de Barcelona com a músic, primer com a violinista i després acompanyant-se amb una guitarra i component les seves primeres cançons. D'aquesta manera, molt aviat obtingué una ràpida fama pels ambients populars de la Barcelona Vella.
Durant els anys quaranta conegué els textos socialistes francesos, es relacionà amb els cercles republicans de Barcelona, integrats entre d'altres per Abdó Terrades i Narcís Monturiol, i participà en l'intent d'assalt a la Ciutadella de 1843, durant el qual fou ferit en un braç. El 1845 fou empresonat a la Ciutadella. En sortir del captiveri, i a causa de la fama que havia obtingut com a músic i autor de cançons, un grup de joves que formaven una rondalla el reclamaren perquè els donés repertori i els dirigís. Aquesta rondalla fou anomenada La Aurora i actuà durant les festes del carnaval. Les seves primeres cançons, juntament amb les que va compondre per a La Aurora, les anà compilant i publicant en uns fulls impresos a l'estil dels tradicionals romanços, sota el títol d'El cantor de las hermosas.
Veient que la presència d'instruments resultava poc operativa, la base d'aquesta societat musical sense els instruments serví de fonament per a la fundació, el 2 de febrer del 1850, de la primera entitat coral a Catalunya i a l'Estat espanyol, anomenada Sociedad Coral La Fraternidad. La novetat d'aquesta pràctica musical i del repertori que interpretaven, així com el fet que es tractés d'un gènere popular format i adreçat bàsicament a les classes menys afavorides de la societat, garantí una ràpida proliferació d'altres entitats similars, que es posaren sota la batuta de Clavé, amb una ràpida expansió per tot Catalunya.
Les primeres actuacions de La Fraternidad foren al carrer, però aviat, el 1853, Clavé aconseguí instal·lar‑se als Jardins de la Nimfa, al passeig de Gràcia, per oferir-hi espectacles de manera regular. Malauradament, però, la coneguda filiació republicana de Clavé i el caràcter obrer de l'entitat, els seus integrants i el públic a qui bàsicament anava dirigit l'espectacle, despertaren els recels de les autoritats locals, que posaren totes les traves possibles a la continuïtat de les actuacions. Hagué de cancel·lar la temporada prevista i es traslladà als Camps Elisis, també al passeig de Gràcia, on tingueren lloc molts cicles de concerts i balls en diferents temporades. En aquests moments, a partir del 1854, Clavé realitzà les primeres composicions en català, com La Font del Roure i Les nines del Ter, i des d'aleshores compaginà el català i el castellà, amb creixent presència de les escrites en català, dotades de major riquesa i fluïdesa de la parla pròpia, i a causa també de la demanda i la preferència del públic.
El seu compromís polític li comportà diverses detencions i empresonaments al llarg de la seva vida. Així, el 1856 fou detingut i deportat a les Illes Balears. En tornar del seu confinament, però, Clavé donà un nou impuls al moviment coral. El 1857 decidí obrir i regentar ell mateix el seu propi recinte per als seus espectacles, als Jardins d'Euterpe, on actuaria el seu cor, ara refundat i anomenat Societat Coral Euterpe. Aquest punt va marcar un període de creixement en activitats i repercussió. A partir d'aquest moment actuà també com a empresari, gestionant els Jardins d'Euterpe i més tard, novament, els Camps Elisis, on, a més dels concerts i balls de l'entitat coral, programà altres menes d'espectacle, com representacions de teatre, òpera, ball i també concerts instrumentals de caràcter clàssic.
El nombre de societats corals que es formaven repartides pel país des del principi fou tan important que el 1860 Clavé hagué de crear un primer organisme federatiu, l'Asociación Euterpense, per tal de coordinar el moviment i aglutinar esforços. Entre aquest any i el 1864 fou l'època de major implantació i la dels grans festivals corals a Barcelona, que arribaren a aplegar 2.000 coristes en la convocatòria del 1864.
El 1867, Clavé tornà a ser detingut i deportat a Madrid, on fou empresonat al Saladero. Allà es traslladà la família i morí la seva filla Enriqueta. Amb la Revolució de 1868, Clavé fou membre de la Junta Revolucionària. Fou escollit diputat, president de la Diputació de Barcelona, governador civil de Castelló i delegat del govern a Tarragona. Després del cop del general Pavía el 3 de gener del 1874, Clavé tornà a Barcelona, on morí poques setmanes després.
En l'obra musical de Clavé podem distingir diferents èpoques i estils. Practicà dos grans gèneres d'espectacle, el ball i el concert, sempre, tret d'algunes excepcions puntuals, per a veus d'homes. Les obres destinades al ball eren generalment amb acompanyament orquestral i responien a les fórmules típiques del ball de saló de l'època (vals, polca, xotis, rigodon, etc.), i molt sovint amb reminiscències operístiques italianitzants. Pel que fa a les obres de concert, moltes vegades eren a veus soles i de caràcter més reflexiu, líric i proper a la música popular, encara que sense intenció de recuperar o fer referències explícites al llegat tradicional. Tanmateix, en algunes obres apareixen pinzellades de sardana, en aquells moments també en alça i expansió.
Clavé no deixà deixebles directes, tot i que inicià una tradició de pràctica coral i de composició que assolí una gran importància en el context de la música catalana dels segles xix i xx.
Tot i que la principal activitat de Clavé fou la composició i la direcció coral, també desenvolupà diverses activitats al llarg de la seva vida. La política activa i l'escriptura literària i periodística foren altres facetes de la seva vida, que compaginà amb la pròpiament musical. Un capítol destacat fou el teatre, no per la quantitat d'obres presentades, sinó per la repercussió que tingué. Les primeres aproximacions de Clavé al teatre líric foren peces de caràcter còmic d'ambientació andalusista que ell mateix definia com a juguete andaluz. La primera de les peces d'aquest gènere fou Paco Mandria y Sacabuches, estrenada l'11 de novembre del 1852 al Teatre de la Barceloneta i que tornà a programar el Teatre Odèon el 12 de març del 1853. L'obra consistia en un diàleg entre els dos protagonistes, als quals s'afegia un tercer personatge, una noia, que no tenia part parlada. Segons es desprèn dels comentaris de la premsa, tingué força èxit i el mateix Clavé hi féu un dels papers, mentre que l'altra part fou interpretada per Isidre Capellades. D'aquestes fonts també es dedueix que Clavé desenvolupà alguns papers en altres obres teatrals, una activitat, però, que no arribà a consolidar.
El mateix 1853 estrenà també al Teatre Odèon, en una funció en benefici de l'actor Isidre Codina, un nou juguete andaluz anomenat Junto a su puerta, un monòleg musical breu del mateix gènere, que fou interpretat per Fèlix Capellades. Dos anys més tard, el 9 de juny de 1855, seguint en aquesta línia andalusista, estrenà Una zambra en Alfarache, en què Clavé també assumí un dels papers. Encara es coneix un altre títol d'aquest gènere, To fué groma!, per a dos personatges i acompanyament de piano, del qual se sap encara ben poca cosa.
La seva obra lírica més coneguda i més ben acabada fou L'Aplec del Remei, estrenada al Gran Teatre del Liceu el 27 de desembre de 1858, que va estar en cartell fins a finals de gener de 1859. Ambientada en l'aplec que se celebrava a Caldes de Montbui el segon diumenge d'octubre, es tracta d'una sarsuela costumista en dos actes, amb passatges corals de gran interès, com el cor de romeus del segon acte. L'obra fou un encàrrec de la direcció del Liceu per a les sessions de tarda. Posteriorment se'n feren algunes representacions en altres teatres de Barcelona.
L'aportació més important de Clavé fou en el terreny musical per la introducció a Catalunya del gènere del cant coral, que a partir de les seves societats tingué un ampli desenvolupament i es convertí en un dels eixos definidors de la cultura catalana. Una conseqüència directa dels cors claverians fou l'aparició de l'Orfeó Català el 1891, amb aires renovadors i un nou impuls, que diversificà i consolidà el repertori i la pràctica coral arreu del país.
En el terreny del teatre, L'aplec del Remei es considera un antecedent directe i un punt de partida per al teatre català de caràcter popular que es desenvolupà en els decennis posteriors de la mà d'autors com Pitarra i, igualment, un punt de referència per al teatre líric català, que es desenvolupà durant els anys del modernisme.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
