Teatre Buffo

Un dels grups pioners del teatre de titelles contemporani al País Valencià és Teatre Buffo, que es conforma com a grup independent l’any 1983, amb seu a Puçol. La fundadora és Empar Claramunt, que a la vegada és directora i autora de bona part de les produccions del grup. Llicenciada en Filologia Moderna, Empar Claramunt havia fundat i dirigit l’Institut Leopardi de València, on comença de manera autodidàctica les primeres activitats amb titelles. Ben aviat renuncia a la docència per dedicar-se totalment al teatre de titelles. La passió per aquest art mil·lenari la va empényer a continuar la seua formació a l’Institut del Teatre de Barcelona. Es considera seguidora de la titellaire italiana Maria Signorelli, del francés Philippe Genty i del nord-americà Peter Schumann.

En els inicis conrea el guinyol, amb les obres Nyic, nyac (1983) i De pel·lícula a Bruixiwood (1985). Però en el seu primer gran espectacle, El jugador de Petrer (1986), que era una adaptació per a titelles de taula de la coneguda rondalla d’Enric Valor, utilitza per primera vegada la tècnica del bunraku. Es tracta d'un producte ben elaborat, amb una escenografia i un vestuari molt acurat, que aconseguí un premi de la Generalitat Valenciana.

A partir de 1990, Empar Claramunt es converteix en la primera dona titellaire solista del País Valencià, i inaugura una nova línia innovadora, no sols quant a materials i tècniques de manipulació dels titelles, sinó també pel que fa a la temàtica. La primera producció d’aquesta època és La princesa Malasort (1990), que, basada en un conte popular italià recollit per Italo Calvino, és una proposta d’abstracció figurativa a base de titelles de taula i objectes de fusta reciclada. A partir d’aquest espectacle, Felipe G. Rodero realitza un interessant curtmetratge, titulat Malaventura (2000), que ha estat premiat en diversos festivals de l’Estat espanyol.

Seguidament, el grup fa un gran esforç interdisciplinari juntament amb el coreògraf Toni Aparisi i altres professionals de les arts escèniques, en el muntatge DZ 3000 (1993), un espectacle per a tots els públics basat en La flauta màgica de Mozart, on es fonien les marionetes amb la dansa contemporània. Malgrat que comptava amb una subvenció de la Generalitat Valenciana, dissortadament aquest espectacle no és comprés per part del públic i resulta un desastre econòmic, circumstància que obliga el grup a abandonar aquest camí. Traient forces del fracàs, reviscolen amb les produccions següents: Rebel·lió a la cuina (1995), obra expressionista on els estris culinaris són els personatges que animen les aventures més increïbles; La bella i la bèstia (1996), una història d’amor sobre els contes de fades, i El nanet ballarí (1998), on utilitzen uns originals titelles de peu amb rodes.

El 1997 s'incorpora al grup Carme G. Corberán, procedent també del món docent, i comencen a produir una sèrie de microespectacles, entre els quals cal citar Un munt de contes (2000), amb titelles confeccionats amb diferents materials, com ara fusta reciclada, objectes quotidians o paper arrugat; Contes del cavallet de fusta (2002), amb titelles de taula, ninos i objectes; Contes en femení plural (2003), que tracta el tema de la igualtat i de la violència contra les dones, i Alerta roja E.T.s? (2003) i Visca la imaginació (2004), dos espectacles en homenatge a Gianni Rodari, autor de la Gramàtica de la fantasia.

Dels darrers últims deu anys són les produccions següents: La flauta màgica (2008), una nova aposta per introduir l’òpera de Mozart entre els més menuts; El vestit nou de l’emperador (2010), insòlita posada en escena amb ampolles de vidre del famós conte d’Andersen; Història d’un zero (2010), sobre les vicissituds d’un pobre zero entre el col·lectiu dels nombres; Les set cabretes i el llop (2011), original versió de la tradicional rondalla; La niña que riega la albahaca (2011), de Federico García Lorca; Green Planet (2013), un espectacle de teatre negre amb el tema de l’ecologia de fons; La meua Blancaneu (2014), un treball molt personal amb fusta reciclada, i Festival Grimm (2016), amb dos contes dels germans Grimm.

Els orígens professionals d’Empar Claramunt expliquen la importància que ha donat a col·laborar en tota mena d’iniciatives pedagògiques i editorials destinades a l’estudi i la difusió dels titelles. En aquest sentit, cal fer esment de les experiències terapèutiques que aquesta artista ha fet en el camp de la logopèdia i l’educació especial, amb projectes tan estimulants com Història del mar (1988), realitzat per xiquets amb síndrome de Down. Igualment, amb la col·laboració imprescindible de Carme G. Corberán, intenta crear una línia editorial de contes il·lustrats per als xiquets més petits, i les dues artistes escriuen El gos que no sabia lladrar i L’aneguet lleig (1997), adaptacions de sengles rondalles de Gianni Rodari i de Hans Christian Andersen respectivament, que contenen diverses propostes de treball lúdic i creatiu.

Teatre Buffo, juntament amb altres titellaires valencians, és l'impulsor del Marionetari de València (1999), un espai de difusió, formació i experimentació. Aquí organitzen diferents tallers de construcció de titelles amb tota classe de materials i tècniques, dirigits bàsicament a ensenyants i xiquets. El grup també ha ajudat a organitzar diverses mostres de marionetes, ha participat en nombrosos festivals, ha recorregut bona part de les terres valencianes i ha actuat en centenars d’escoles i instituts.

De manera constant, Empar Claramunt ha seguit una línia d'experimentació tècnica en la creació dels titelles, tenint especialment en compte la psicologia dels personatges i inspirant-se en diverses fonts, com ara el treball artesanal de la terrisseria. Pel que fa a la posada en escena, han tingut sempre molta cura de dos elements: les veus de cadascun dels personatges i llurs moviments. Per últim, cal dir que ha sigut un dels grups que més ha perseverat en la tasca de normalització del valencià en el teatre de titelles, raó per la qual Empar Claramunt fou homenatjada en la Trobada d’Escola Valenciana, celebrada a Puçol el 2007, amb una exposició titulada «Empar Claramunt, un viatge circular». La mort d'aquesta artista, ocorreguda sobtadament el 25 de març de 2021, ha significat també el final d'aquest innovador grup valencià del teatre de titelles.

Lloret i Esquerdo, Jaume. Els titelles al País Valencià. Alacant: Universitat d'Alacant, 2019, p. 321-324.