Montserrat Caballé

Montserrat Caballé és una soprano catalana nascuda a Barcelona el 12 d'abril de 1933. Començà els estudis musicals el 1943 al Conservatori del Liceu, però els problemes econòmics li van impedir continuar fins que el 1949 l'empresari català Manuel Bertrand (president honorari vitalici del Gran Teatre del Liceu) li concedí una beca per reprendre la formació musical. Estudià amb la pedagoga hongaresa Eugenia Kemeny, de qui va aprendre la tècnica del domini de la respiració, i amb la soprano catalana Conxita Badia, el pianista Pere Vallribera i Moliné i el director italià Napoleone Annovazzi.

El primer concert ressenyat de Monserrat Caballé va tenir lloc el 1955 en el marc dels cicles de música que se celebraven al Jardí dels Tarongers, ubicat a Pedralbes (Barcelona), propietat de l'enginyer i mecenes català Josep Bartomeu. El mateix any cantà la Novena Simfonia de Beethoven a València i La serva padrona, de Pergolesi, amb la companyia d'òpera de càmera del mestre Annovazzi, a Reus. Es traslladà a Itàlia i posteriorment a Basilea, on va tenir la primera oportunitat professional. Després d'una audició al Teatre de l'Òpera va ser contractada com a cover. El 7 de juny de 1956 debutà en el paper de Mimí de La Bohème i el de protagonista de Madama Butterfly (Puccini). L'any següent cantà una funció del Don Giovanni (Mozart) en el paper de Donna Elvira a l'Òpera de Viena; l'èxit d'aquesta funció la portà a rebre una altra oportunitat, aquesta vegada més important: el paper de Salomé en l'òpera homònima de Richard Strauss. Aconseguí l'èxit un altre cop, a més del premi a la millor intèrpret del rol de l'any. El 1959, l'Òpera de Bremen la contractà com a soprano resident. Cantà al festival de Göttingen el rol de Ginevra d'Ariodante (Händel). Debutà amb la Violetta de La Traviata (Verdi). Reestrenà Godiva, òpera composta pel poderós empresari i mecenes de la ciutat Ludwig Roselius. Aquesta obra va atraure l'atenció de la revista Opera de Londres, i d'aquesta manera Montserrat Caballé va ser esmentada per primera vegada en aquesta prestigiosa publicació. La mateixa temporada compartí el rol de Tatiana d'Eugeni Oneguin (Txaikovski) amb la soprano Hanna Kistner. També cantà Armida i Rusalka del compositor hongarès Antonín Dvořák. El 1960 cantà a La Scala de Milà un petit paper de Parsifal (Wagner). A Bremen cantà el rol de Crysothemis d'Elektra (Strauss). Novament fou guardonada amb el premi a la millor intèrpret de l'any a l'Òpera de Viena, aquesta vegada pel paper de Donna Elvira de Don Giovanni.

L'any 1962 debutà al Gran Teatre del Liceu amb Arabella (Strauss); va obtenir bones crítiques, però no encara l'èxit total. També cantà el rol de Donna Elvira juntament amb la soprano nord-americana Teresa Stich-Randall, el baríton francès Gabriel Bacquier i el tenor català Joan Oncina. Tornà a Bremen per continuar complint el seu contracte amb el teatre, on va cantar els rols de Tatiana de l'Eugeni Oneguin i Marenka de l'òpera Prodaná nevěsta (La núvia venuda), del compositor txec Bedřich Smetana.

La soprano, que no estava contenta amb la seva vida a Bremen ni amb la direcció que prenia la seva carrera, va caure en una depressió i va decidir no renovar el contracte per a la següent temporada. En aquesta època comença la relació laboral entre Montserrat i el seu germà Carles com a agent seu. En tornar a Barcelona, Pau Casals li demanà cantar la seva obra El pessebre a Itàlia amb un repartiment de veus catalanes: la mezzosoprano Rosario Gómez, el tenor Joan Oncina i el baix Ramon Torres, tots sota la batuta del mateix compositor. Aquest mateix any, per suggeriment d'Oriol Martorell, que era director artístic del segell discogràfic Vergara, enregistrà el seu primer disc amb cançons d'Eduard Toldrà, juntament amb l'orquestra del compositor, dirigits pel mestre Rafael Ferrer. Aquest va ser el primer contacte en una dilatada relació entre la soprano i el reconegut segell. Tornà al Liceu cantant la comtessa d'Almaviva a Le nozze di Figaro (Mozart). El 1963 cantà a l'Òpera de Rouen el paper d'Elizabeth de Valois de Don Carlo (Verdi). Al Festival de Lausana cantà el rol de Pamina a Die Zauberflöte (Mozart), juntament amb la soprano francesa Mady Mesplé, el baix alemany Gottlob Frick i el tenor alemany Fritz Wunderlich. Tornà al Liceu per cantar Madama Butterfly juntament amb el tenor Bernabé Martí, amb qui començà una relació afectiva aquell mateix any. La parella es casà al monestir de Montserrat el 14 d'agost de 1964. Fruit d'aquesta unió han nascut dos fills: Bernabé i Montserrat —aquesta darrera, també soprano i continuadora de la tradició familiar.

Debutà al Palacio de Bellas Artes de Mèxic amb Manon (Massenet), amb el tenor Giuseppe Di Stefano. Aquesta representació va tenir una gran repercussió gràcies a la presència de la premsa especialitzada, que va fer els comentaris més elogiosos a la soprano. El mateix any cantà al Brasil, Veneçuela i Colòmbia. Tornà a Barcelona al Liceu i cantà Manon Lescaut (Puccini), juntament amb Bernabé Martí, sota la batuta del mestre Carlo Felice Cillario.

El 1965 la vida li tenia preparada una gran sorpresa: a causa dels compromisos ja adquirits per les sopranos Leyla Gencer i Joan Sutherland, Montserrat Caballé va ser l'encarregada de reemplaçar Marilyn Horne a Lucrezia Borgia (Donizetti) al Carnegie Hall de Nova York. Aquest va ser el punt de partida de la seva imparable carrera internacional. Al New York Times la consideraven com la suma de Maria Callas i Renata Tebaldi, i això significava que havia entrat de ple al gran circuit de l'òpera mundial. El mateix any debutà a Glyndebourne amb els rols de Mariscala a Der Rosenkavalier (Strauss) i de la comtessa a Le nozze di Figaro. Al Metropolitan de Nova York cantà Marguerite del Faust de Gounod. El 1966, gràcies a l'èxit d'Il Trovatore al Liceu, va rebre el reconeixement definitiu a casa seva. El 1972, a La Scala de Milà, cantà Lucrezia Borgia i Maria Stuarda (Donizetti), Norma (Bellini) i Amelia d'Un ballo in maschera (Verdi). Debutà al Covent Garden amb el rol de Violetta de La Traviata, on cantà també Norma, Il Trovatore, Un ballo in maschera i Aida. El 1974 cantà Norma a l'Òpera d'Orange i a Moscou. El 1977 cantà Turandot (Puccini), juntament amb Luciano Pavarotti, a l'Òpera de San Francisco, i la convidaren a participar en la gala de clausura de l'antic Metropolitan de Nova York al costat de Renata Tebaldi, Zinca Milanov, Birgit Nilsson, Leontyne Price, Régine Crespin i Eleanor Steber.

Al Gran Teatre del Liceu, el 1987, cantà Saffo (Pacini) i, el 1989, Isolde (Wagner). L'any 1992 cantà Ermione i Il viaggio a Reims (Rossini). És destacable la trobada amb Freddy Mercury l'any 1985, arran de la qual va sorgir la cançó «Barcelona», que va ser presentada el 1988 en un concert multitudinari davant de la font de Carles Buïgas de Montjuïc. Aquesta cançó es va convertir en l'himne oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992.

Montserrat Caballé és considerada un mite en el món de l'òpera. La seva veu és de les més belles i versàtils de tots el temps. La seva tècnica perfecta li permetia una emissió pura, encisadora. Era capaç de cantar frases en legato d'una llargada impressionant sense gens d'esforç, i els seus pianissimi en l'agut es poden qualificar d'eteris. No tenia una gran capacitat dramàtica, però les seves actuacions eren sempre refinades i respectaven els desitjos del compositor.

Es convertí en una experta del repertori del bel canto, una continuadora de la tasca desenvolupada per la també cèlebre soprano Maria Callas. És un referent indiscutible dels papers principals de les òperes de Puccini, Verdi i Strauss. El seu repertori és extraordinàriament extens: més de 150 obres entre òperes, cantates i oratoris; només en papers d'òpera se'n compten uns 80. La seva discografia resulta també aclaparadora i abasta des del barroc fins a la música contemporània. L'any 2007 guanyà el Grammy al millor àlbum clàssic pel seu disc La canción romántica espanyola.

Ha estat incansable en la seva tasca de recerca de repertori, i ha rescatat de l'oblit obres com Armide (Gluck), Les Danaïdes (Salieri), Saffo (Pacini), La vestale i Agnese di Hohenstaufen (Spontini), Herodiade (Massenet), Médée i Démophon (Cherubini), La Fiamma (Respighi) i Sancia di Castaglia (Donizetti), entre d'altres.

Ha cantat a tots els grans teatres d'òpera i sales de concert del món: La Scala de Milà, el Metropolitan de Nova York, la Royal Opera House de Londres, la Staatsoper de Viena, l'Òpera de París, el Bolxoi de Moscou, el Teatro Colón de Buenos Aires, el Mariïnski de Sant Petesburg, el Teatro Real de Madrid, l'Albert Hall de Londres, la Staatsoper d'Hamburg, l'Òpera de Munic, l'NHK de Tòquio, la Salle Pleyel, la Salle Gaveau i el Théâtre des Champs-Élysées de París, el Concertgebow d'Amsterdam, el Konzerthaus de Viena, etc. Ha cantat també amb les orquestres més prestigioses, dirigides per destacats directors com: Leonard Berstein, Herbert von Karajan, Claudio Abbado, James Levine, Seiji Ozawa, Riccardo Muti, Sir Georg Solti, Sir Colin Davis, Carlos Maria Giulini, Zubin Metha i un llarg etcètera.

Ha rebut molts homenatges i premis internacionals, com ara: el Commandeur de l'Ordre des Arts et des Lettres, el Lazo de Dama de Doña Isabel la Católica, el premi Príncipe de Asturias de las Artes, el premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya, la Gran Creu de Comanador de l'Ordre del Mèrit d'Alemanya i la Medalla d'Or del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, entre d'altres. També ha estat nomenada doctora honoris causa per la Universitat Politècnica de València, per la Universitat Mendeléiev de Tecnologia Química de Rússia, per la Universitat Menéndez Pelayo i per la Universitat de Barcelona. L'han nomenada Cavaller de la Legió d'Honor de França, ha rebut el títol de Kamersängerin de la Staatsoper de Viena i l'ordre Dama di Gran Croce d'Itàlia. Al Palais des Festivals de Cannes va tenir lloc l'estrena mundial del documental musical Caballé, beyond music. Des de l'any 1994 és ambaixadora de bona voluntat de la UNESCO.

• Alier, Roger. Montserrat Caballé. Barcelona: L’Arca, 2008.
• Aviñoa, Xosé. Solemne investidura com a Doctora Honoris Causa de la senyora Montserrat Caballé. Discurs de presentació. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2011.
• Blyth, Alan. «Caballé, Montserrat». A: Grove Music Online. Oxford Music Online. Oxford University Press.
• Pullen, Robert; Jay-Taylor, Stephen. Montserrat Caballé. Casta diva. Barcelona: Plaza & Janés, 1995.