DescripcióJoe Orton va néixer a Leicester, el 1933. Mal estudiant, treballà en coses diverses fins que, gairebé casualment, li arribà una borsa d'estudis per a fer un curs d'interpretació a la Royal Academy of Dramatic Art, de Londres. Durant quatre mesos va fer d'actor en una companyia de províncies i abandonà l'ofici tot seguit. El millor personatge que representà, potser, fou el d'asmàtic, per tal d'escapar-se del servei militar. Ocasionalment va fer d'obrer més que cap altra cosa, fou un parat de plena dedicació. Als 21 anys uní el seu fat amb el de Kenneth Halliwell, set anys més gran. Orton va anar a la presó per haver robat un centenar de llibres a biblioteques municipals per al seu amic, el qual en retallava les il·lustracions per a empaperar les parets de l'habitacle. A la presó Orton aprèn a pensar i a escriure sol. «Abans —diu—, jo tenia vagament la impressió que en algun lloc hi havia alguna cosa podrida. La presó ha cristal·litzat aquesta impressió. Davant els meus ulls, com una vella prostituta, la societat s'aixeca les faldilles i la pudor surt, de sobte, nauseabunda.» Orton canalitza tota la seva energia d'anarquista visceral ï aboca tot l'odi que sent, «joiós» i «alegre», contra l'establishment. També havia dit: «Jo trobo la gent profundament malvada però irresistiblement divertida». Quan torna al teatre ho fa com a dramaturg. El poc temps que ha fet d'actor ha servit per conèixer la pràctica de l'ofici, el que funciona i el que no funciona dalt d'un escenari. Harold Pinter ha escrit d'Orton: «La seva obra és autènticament original. És un estilista remarcable i té un sentit instintiu de la construcció dramàtica. Crec que mai ningú no ha sabut escriure com Joe Orton.» A l'estiu de 1967 un autor dramàtic de 34 anys, que havia esdevingut l'hereu adulat i temut del jove teatre britànic, només en trenta-quatre mesos, fou descobert a casa seva assassinat a cops de martell pel seu amic Halliwell posseït per un atac de gelosia a causa dels èxits del company. Aquesta mort grotesca i atroç l'hauria pogut escriure el mateix Joe Orton. Durant el funeral van sonar les cançons dels Beatles que ell havia preferit Day in the Life i Sergent Pepper's, i fou llegida La balada de la presó de Reading, d'Oscar Wilde. Orton deixava, només, una novel·la inèdita, tres peces de teatre llargues i quatre de curtes (com si hagués volgut que en el número de la seva obra s'hi repetissin les xifres de la seva edat), però havia sacsejat profundament els seus contemporanis.
